M’ha fet gràcia topar-me amb el mateix núvol

Sembla mentida com una pel·lícula tant dolenta arribés a aconseguir fer-nos passar una fantàstica estona plegats i sobretot ens fes sortir del cine ballant i cantant. No m'avergonyeix afirmar que m'agradaria que la vida fos com un continu musical (però amb una mica més qualitat i versemblança, això sí) :)

"Cada objecte té la seva Banda Sonora".

No és una frase genial i totalment verídica¿?

Un Ikea en un dissabte, el mercat de la Boqueria, la cuina atrefegada d'un restaurant, una carretera un dia laborable, la missa d'una església o l'oració d'un minaret islàmic... tots els indrets tenen les seves sonoritats. Són sons que formen part normalment de la rutina... vivim amb aquests efectes sonors, que depén de com es mirin, poden considerar-se música, una banda sonora, en definitiva.

No sé si és bo o dolent però trobo genial poder enganyar la pròpia oïda amb uns auriculars. "La música enllaunada" que diuen alguns adults, manipula la percepció del so aillant-nos del so real de cada cosa. A mi m'encanta! i soposo que és d'aquest recurs que es val el cinema. Posar música a les imatges en el cas d'una pel·lícula, o a l'inversa, posar imatges a una cançó si es tracta d'un videoclip.

Qui ha dit de que, per no actuar, els estudiants estiguem d'acord al Pla Bolonya?

evidentment hi ha molts punts desfavorables pels universitaris, o els que pretenen ser-ho com jo :)...

- què és això de tenir "deures" amb més de 18 anys??? Només cal que ens agafin de la maneta per a creuar el carrer... Encara, a aquest nivell d'ensenyament No obligatori es parla de negatius i positius, control d'assistència,... Mare meva! tant irresponsables som a aquestes alçades?
- i l'avaluació continuada? vinga treballets, examens per treure matèria,...és clar, no ens sabem organitzar, ho han de fer per nosaltres. Però com ho compagines si treballes la meitat del teu temps -no és el cas-...sovint, per pagar-te els estudis!
És clar que no volem que les nostres carreres passin a ser graus, i a entrar en una espècie de postadolescència de la qual encara es necessiten pujar més esglaons per a tenir una feina digne...postgraus, masters de 1000 euros,...per això vas directament a fer una titulació privada...
Jo no crec que pugui estar prou informada per jutjar amb objectivitat aquest pla europeu, ja que només he sentit la part negativa, però ara per ara em posiciono per un No al Pla Bolonya rotund.

Tanmateix, també em posiciono per la manipulació dels estudiants més radicals de la meva Universitat. I és aquí on volia arribar, del Bolonya, en deveu saber més que ningú ja que és un tema que treu fum per les orelles. Però, si munten una Assemblea per decidir SI es farà una setmana de vaga la setmana que ve (de pràcticament 2 hores), COM es pot concloure la sessió amb una votació a mà alçada de: Vaga amb piquets actius (plantar-se davant l'entrada i barrar el pas a tothom) o vaga amb piquets passius (estirar-se al terra, tipo performance, dient que si els trepitges t'estaràs trepitjant a tu mateix)???
M'explicaré.
Avui s'ha organitzat una Assemblea on han participat uns 200 estudiants. No dic que no estiguem parlant de xifres significatives però tanmateix, insuficients per a decidir en nom de tots els estudiants d'una Universitat on hi estan ficats els d'Història, Geografia, Història de l'Art i Filosofia... Això per una banda.
La qüestió és que jo m'he saltat classe per assistir a una reunió on es votaria si Sí o No a la Vaga general de la setmana que ve, o això és el que ens han venut quan passaven per les classes a informar-nos. No pas a votar: Piquets sí, piquets no??? En tot cas, jo he anat amb la voluntat de votar que s'organitzés una setmana de protesta però que deixessin via lliure a l'estudiant per decidir si volia anar o no a classe. És clar que si dones aquesta opció hi haurà gent que anirà a classe! però, que no tenen dret? és clar què és més violent que la Junta directiva de la Universitat no t'escolti que posar 4 persones bloquejant la porta! però això ens dóna dret a decidir pels altres...?


I sí, s'han proposat coses que valen molt la pena (tallers creatius, xerrades, professors convidats, sondejos,...) d'altres més aviat penoses com fer una festa, o massa revolucionàries pel meu gust com ocupar la uni, tallar el trànsit, acampar una setmana al pati de la facultat... el millor ha sigut el de la festa, drogues i rockandroll, que ha insistit 2 vegades!

Sempre m'ha semblat fascinant el muntatge cinematogràfic, especialment el pla seqüència, fins i tot quan encara no sabia que existia un mot per designar-ho. Avui el meu profe d'audiovisuals li ha posat nom al fet de fer, com bé diu la paraula, una seqüència en un sol pla. Però això és com anar a contra natura del cine actual basat en el muntatge que enganya contínuament la percepció de l'espectador! Crec que tant els novel·listes com els cineastes són catadors de fragments de realitat. No poden exposar detalladament tots els passos d'un personatge en una història. Seria mortal! El cert és que avui dia estem acostumats a omplir els espais que no s'expliquen perquè sabem interpretar sense dificultats: tots aquells desplaçaments en l'espai i en el temps.
Abans, als inicis del cine, els espectadors no entenien d'on sortia aquell personatge, si feia un moment estava a 100 quilòmetres d'aquella ciutat per exemple, o què coi feia aquella família sopant tranquil·lament si tant sols feia uns segons els havien vist amb la camisa de dormir.

Un pla-seqüència seria de fet com una càmera de caixer automàtic o un video casolà de pa sucat amb oli. Avui dia és tot un repte fer una pla seqüència en una pel·lícula ben feta. Requereix una coordinació absoluta perquè si surt malament s'ha de repetir de nou.

El meu profe ha explicat que hi ha una espècie de rivalitat entre directors per fer el pla seqüència més llarg. Com ha dit ell, " compateixen a veure qui la té més llarga".

Us poso el començament de la pel·li "Sed de Mal" d'Orson Wells que hem vist a classe. Tot i que no entenc aquest director, l'he trobat sorprenent!! Comproveu-ho vosaltres mateixos.

Càmara! Acció!

Sempre he pensat que enamorar-se d'un profe ha de ser d'allò més fàcil.
A part de que sol ser el tipus de persona que causa admiració per la saviesa que transpira, és la única a la qual pots mirar i remirar intensament durant una hora, hora i mitja sense que això esdevingui una falta d'educació, al contrari. No m'agradaria ser radiografiada com ho és un profe al llarg del què dura la seva classe; bé, tothom que es dedica a parlar en públic déu tenir aquest problema segurament però considero que no és el mateix per a un actor, per exemple, que ha nascut per a estar davant d'una càmera que per a un mestre. En general, no crec que el mestre tingui ganes d'exhibir-se, simplement vol transmetre uns coneixements d'allò que més li agrada. Però els hi ha tocat desfilar! ser analitzats amb malícia per a tots els centenars d'alumnes que passen per les seves classes. Ha d'aprendre a no posar-se nerviós, sabent que cada un dels seus moviments seran avaluats i sovint criticats. Què difícil!
Però centrem-nos en els profes que són de bon veure (en el meu cas masculins): no, tranquis, no em posaré a fer una llista adolescent -que ho sóc- del cercavila de profes que he anat coneixent al llarg de la meva vida estudiantil. Només citaré els dos de Medieval, tant interessants i tant diferents a la vegada. Suposo que una assignatura de per si, remotament avorrida (si no t'agrada la història i ets agnòstic...), ha hagut de valer-se d'atractius historiadors per a sobreviure :D. I aquells dos ho eren. Deurien tenir uns quaranta anys, no arriba.
Un portava el cabell molt llarg recollit amb una cua, però aviat em vaig adonar que a part de melanut, i cultíssim, no encaixava dins el model de professor perfecte. L'últim dia vam tenir una petita discussió ja que em va acusar de copiar a l'examen, cosa que no era pas veritat, i allà va acabar la nostra curta i intensa relació (el que dura un quatrimestre). La veritat és que va ser una escena divertida perquè en un moment de plena concentració, en el que només hi és l'examen i el teu cervell fent esforços per treure tot el que pot ser útil, va sorgir, com del no res, una veu amenaçadora del meu darrere " Que sigui la última vegada que us sento parlar". Em vaig girar de cop, astorada, i per poc no em menjo el seu cap que estava a pocs centímetres de mi i la meva companya. Com havia arribat fins on erem sense fer el més mínim soroll? Quin ensurt.
Sort que l'altre compensà la falta de tacte i d'humor del seu company d'ofici. Aquell sí que feia que t'agradés el que explicava! Recordo que es deia de cognom Conejo i un dia, després de 3 hores seguides de classe, va fer una broma molt dolenta a la que tots vam riure: bé, espero que no mengeu conill per dinar o agafareu un empatx... Era quasiperfecte.
En fi, de moment, no he tingut la sort de contemplar el professor platònic, un supertot en majúscules. Primer pensava que no calia esforçar-s'hi perquè un personatge així no existiria però algunes històries reals ho desmenteixen. Seguirem buscant :).
Res més. Era una reflexió en veu alta que em feia mentre rentava els plats :). Sí ja ho sé, no calia :D.

Isabel Coixet és una de les poques directores en el panorama espanyol, i català també. La veritat és que es percep d'una hora lluny que és una dona moderna, extremadament feminista i radical. De fet, és una persona molt intel·ligent, llegeix una mitjana de 12 llibres al mes! .-enveja pura i dura-

Però anem a aspectes més es podria dir curiosos:

Ella mateixa es considera :
...una romàntica (i no ho negarem pas! :))
...ciclotímica (que vol dir que canvia d'humor ràpidament, de l'euforia a la depressió amb un santiamén...Paraula nova per a mi!)
...amb manies absurdes: com entrar a totes les botigues de "Tot a cent".
... caòtica, es passa el dia fent llistes que després acaba perdent (no com la llista de l'Ann de "Mi vida sin mí" però hi està relacionat)
...en el seu temps lliure prepara souflés que mai pugen :D:D
...una de les seves majors il·lusions és aprendre a conduir :D:D:D:D
...del cine, si hagués de treure alguna cosa seria...les crispetes! (tot i que, al meu entendre, detesta les dietes)
...pateix el "síndrome de l'impostor" cada cop que va a una taula rodona o a una entrega de premis (és a dir, li fa por que la facin fora, que no està convidada). Falsa modèstia :D (la veritat és que la trobo molt humil, com les seves primeres pel·lícules.

Ja he vist un bon grapat de pel·lícules seves:
A los que aman :(
Elegy :/
La vida secreta de las palabras :)
Cosas que nunca te dije :D:D
Mi vida sin mí :D:D:D

(Les meves recomanacions estan amb emoticonos!)

Avui, un dia d'allò més plujós i a la vegada tant màgic, m'he passat una bona part del temps a la Biblioteca de la Filmoteca, un racó de Barcelona que recomano a tothom que li agradi el cine, especialment a persones com l'Aleix o el Marcel (que segurament ja coneixen). He demanat "el sobre" de l'Isabel Coixet i m'han portat una carpetassa amb tots els articles que s'han publicat sobre ella i les seves obres. UNA PASSADA!!

PD: Per cert, La Vanguardia ha penjat TOTS els diaris a la web, catalogats per dates i també per noms. Per exemple: d'Isabel Coixet hi ha com uns 2000 articles. Però és que La Vanguardia va néixer cap a 1880!!! Imagineu! Per fer treballs és l'òstia (si em permeteu l'expressió)!

El jazz és un còctel de diferents estils musicals que surgeixen del món afroamericà: blues, gospel, ragtime, spiritual,... Suposo que aquest fet és fàcil d'explicar. Nordamèrica és un territori on més s'ha donat la confluència entre diverses cultures i ja se sap que quan els bagatges musicals es barregen es concep un nou producte musical. El jazz és per tant, un autèntic mestissatge.

Fa dies que dono voltes a una idea que alguns consideraran esgarrifosament avorrida: transcriure les classes d'Història del Jazz al blog. Sí, s'accepten tota mena de protestes. Endavant! :)

Però per explicar els orígens del Jazz cal remuntar a la situació social que s'estava vivint al segle XIX. El fenomen que més caldria destacar per aquest tema és el de l'esclavitud.


No entraré en els detalls horripilants que es donaren en el tracte amb els esclaus però cal saber que en aquella època (abans de 1865), els esclaus no seran considerats mai americans i per tant, la cultura negra no tindrà cap valor. Es van prohibir les religions africanes, fins i tot, l'ús dels tambors, que eren el seu medi fonamental de comunicació. Ni tant sols hi va haver interès per cristianitzar els esclaus, ja que com bé sabem, pels americans no eren éssers humans! (No podia reprimir aquest signe d'exclamació). Mica en mica però, degut a la imposició de la cultura blanca, es va anar configurant una nova cultura. Amb la pròpia religió abolida, hi havia la necessitat de buscar referents en els amos. Tanmateix, el seu principal focus d'atracció del cristianisme era la salvació, la terra promesa. I és per això que la població negra es va introduir en l'Església Baptista i Metodista, dues comunitats que afavorien la participació dels fidels.

Sí que és cert que hi va haver moviments antiesclavistes. Un exemple destacat és el de John Brown, que no era un petit indi com diu la cançó, sinó un activista que optà per la lluita armada. De fet, va esdevenir una personalitat a venerar, fins i tot va generar una certa mitologia.

I ve-t'ho aquí! El jazz es va convertir en un punt d'escapatòria per a respirar de l'esclavatge.

Explicaré com varen sorgir les primeres manifestacions musicals als camps de treball el pròxim dia -si em deixeu-.

EL COTXE:

Sense aires de superioritat i exuberància, avui en dia, no tenir carnet de conduir, ni cotxe és sovint sinònim d'exclusió social. Tampoc cal posar-se radicals amb aquesta afirmació, no estic parlant d'una discriminació violenta, com quan es parla de racisme, homofòbia o violència de gènere...què sé yo. No cal portar-ho a l'extrem, és més aviat, una cosa subtil. Encara que costi de creure, no només ho penso jo:
"No tinc cotxe, no tinc carnet, sóc associal" va dir la setmana passada el meu profe de Llenguatges Audiovisuals.

I no estic parlant del fet de posseir un bé que té un cost, no van per aquí els trets. No puc retreure les enormes avantatges de tenir transport propi:

...per als viatgets que sempre són recordats amb rialles...
...per a les parelles que viuen lluny...
...per a evitar escenetes incòmodes al Busnit dels divendres i els dissabtes...
...per portar, si és que en tens, els nens amunt i avalls: escola, metge, psicòlegs, activitats extraescolars,...
...pel temps que es guanya en general!! -sempre i quan no se't acudeixi ficar-te pel centre de Barcelona en ple partit del Barça o per les Festes de la Mercè...

SÍ, el cotxe és útil, ningú ho nega. Necessari? això ja és més discutible a la nostra edat.

Però no tenir cotxe, o no voler tenir-ne, no implica tenir la sensació d'estar perdent un munt de temps (el que trigues en desplaçar-te)... Mira, ara estic escrivint aquestes ratlles en un bus...(jeje, és broma, ara vindria el comentari "Sí, que t'avorreixes").
A part de tots els diners i la contaminació que t'estalvïies per a tu i el món, què faria sense les estones llegint al metro, escrivint, les passejades amb bici o a peu escoltant la música que m'agrada, l'ADN, el ¿Qué más?, el 20 minutos, les capcinades entre parada i parada, el fred de les set del matí,...
Només penseu quanta literatura han generat les estacions de tren per exemple? Al cotxe has d'estar pendent del volant, no pots contemplar el cercavila de persones d'arreu que hi ha al Metro per exemple...Jo encara confio en que de totes les cares que comencen a ser conegudes al JustMetro, en sorgeixi una que esdevingui algun dia una bonica amistat...

Deixant les meves idees de grillada idealista, el que sí que és veritat és que quan creues la línia dels 18 tothom ha fer el que fins ara no tenia permès. I tatxannn, a part de votar, el cotxe és fonamental. Tothom es vol treure el carnet i esdevé un tema de conversa indispensable en qualsevol trobada. Tant se val si la teòrica és un pal, la qüestió és parlant-ne. No pretenc que algú comparteixi la meva opinió, sé que generalitzo. He de dir que conec gent que li apassiona conduir, ma mare sense anar més lluny, o el funcionament mecànic d'un cotxe. Però també cal apuntar que la majoria s'avorreixen a les classes teòriques.

Toca simplement.

Als 18 toca el carnet. No diré que toca llavors als 30 :).
Potser sí que en això sóc un bitxo raro, no m'agrada el tabac o l'alcohol, ni el futbol, ni tant sols el cotxe...tot plegat era per dir que un dia m'hauré de treure el carnet... quin remei.

...si les ciutats fossin peatonals,...

"Bromes a part" (com diria una antiga amiga), cal dir que el blog no s'ha mort, simplement ha passat període de "vacances llargues" de les quals se n'havia acabat mal acostumant. Però no patiu!!! aviat, no deixarem de fer-nos més pesats que mai! Ha començat un nou curs i tots tindrem coses a dir i a explicar.

Demà la Ire es treu el carnet de conduir! Des d'aquí li volem desitjar tota la sort del món!!!!

I una cosa que no té res a veure: us heu parat a pensar en lo meravelloses que són les paraules que designen diferents tipus de pedres precioses?
Doncs feu-ho! :): ònix, safir, jade, crisòlit, topazi, robí, jaspi, safir, turquesa, beril·le, lapuzluzi,... :) són paraules precioses!

PD: I un altre incís! Eiii! VOLEM FOTOS!!! Fotos de la Pyjama's party! Fotos de la festa de la Bera!!! fotos del viatge a valència! del viatge Barcelona-Rússia! fotos del viatget a Londres de la Laia! Fotos!!

3. Entre tantes illes i rius, fa falta algun pont... Aquest és el famós Pont de Brooklyn:

5. I, per últim, Nova York de nit. La nit a la ciutat que mai s'adorm. Així es veia la nit a Lexington Avenue, l'avinguda on era el nostre hotel (és l'edifici en el qual hi ha les lletres verdes). I el gratacel que es veu al fons, il·luminat, és l'edifici Chrysler, un altre dels més importants de Nova York.

I bé, aquests són els 5 tasts d'avui. Aneu preparant el paladar, que n'hi haurà més... :)

Una abraçada neoyorquina i moooolts petons a tots!