Sempre he pensat que enamorar-se d'un profe ha de ser d'allò més fàcil.
A part de que sol ser el tipus de persona que causa admiració per la saviesa que transpira, és la única a la qual pots mirar i remirar intensament durant una hora, hora i mitja sense que això esdevingui una falta d'educació, al contrari. No m'agradaria ser radiografiada com ho és un profe al llarg del què dura la seva classe; bé, tothom que es dedica a parlar en públic déu tenir aquest problema segurament però considero que no és el mateix per a un actor, per exemple, que ha nascut per a estar davant d'una càmera que per a un mestre. En general, no crec que el mestre tingui ganes d'exhibir-se, simplement vol transmetre uns coneixements d'allò que més li agrada. Però els hi ha tocat desfilar! ser analitzats amb malícia per a tots els centenars d'alumnes que passen per les seves classes. Ha d'aprendre a no posar-se nerviós, sabent que cada un dels seus moviments seran avaluats i sovint criticats. Què difícil!
Però centrem-nos en els profes que són de bon veure (en el meu cas masculins): no, tranquis, no em posaré a fer una llista adolescent -que ho sóc- del cercavila de profes que he anat coneixent al llarg de la meva vida estudiantil. Només citaré els dos de Medieval, tant interessants i tant diferents a la vegada. Suposo que una assignatura de per si, remotament avorrida (si no t'agrada la història i ets agnòstic...), ha hagut de valer-se d'atractius historiadors per a sobreviure :D. I aquells dos ho eren. Deurien tenir uns quaranta anys, no arriba.
Un portava el cabell molt llarg recollit amb una cua, però aviat em vaig adonar que a part de melanut, i cultíssim, no encaixava dins el model de professor perfecte. L'últim dia vam tenir una petita discussió ja que em va acusar de copiar a l'examen, cosa que no era pas veritat, i allà va acabar la nostra curta i intensa relació (el que dura un quatrimestre). La veritat és que va ser una escena divertida perquè en un moment de plena concentració, en el que només hi és l'examen i el teu cervell fent esforços per treure tot el que pot ser útil, va sorgir, com del no res, una veu amenaçadora del meu darrere " Que sigui la última vegada que us sento parlar". Em vaig girar de cop, astorada, i per poc no em menjo el seu cap que estava a pocs centímetres de mi i la meva companya. Com havia arribat fins on erem sense fer el més mínim soroll? Quin ensurt.
Sort que l'altre compensà la falta de tacte i d'humor del seu company d'ofici. Aquell sí que feia que t'agradés el que explicava! Recordo que es deia de cognom Conejo i un dia, després de 3 hores seguides de classe, va fer una broma molt dolenta a la que tots vam riure: bé, espero que no mengeu conill per dinar o agafareu un empatx... Era quasiperfecte.
En fi, de moment, no he tingut la sort de contemplar el professor platònic, un supertot en majúscules. Primer pensava que no calia esforçar-s'hi perquè un personatge així no existiria però algunes històries reals ho desmenteixen. Seguirem buscant :).
Res més. Era una reflexió en veu alta que em feia mentre rentava els plats :). Sí ja ho sé, no calia :D.