un breu repàs de la seva trajectòria i ensenyant­nos el seu darrer número on apareixia Marc Ayza a la portada, que també es va oferir a parlar­nos de la situació del jazz a Catalunya. Els dos entesos tenien opinions bastant contraposades en alguns aspectes i és que es tracta de dos figures que s'han dedicat a la música de maneres molt diferents. Per una banda, Pere Pons dirigint una revista de difusió del gènere i donant classes d'Història del Jazz al Conservatori del Liceu; per l'altra, un músic que ha après a tocar de forma autodidacta, sense creure mai que el jazz es pugui ensenyar de manera acadèmica. És per aquest motiu, que ell és un comprador compulsiu de discos. Una de les moltes coses interessants que es va dir va ser que “la música es fa tocant”.
“Jaç” és una revista que neix de la revista Enderrock i s'edita cada dos mesos. En ella, es fa un repàs dels fets més puntuals del panorama jazzístic a nivell internacional, dels Festivals de Jazz i sobretot, del jazz català. Pere Pons veu la revista com un aparador on donar a conèixer les noves propostes de jazz que es fan en l'àmbit català. Tant ell com Marc Ayza consideren que el jazz segueix sent encara, en certa manera, un gènere musical desprestigiat però els dos coincideixen en què contràriament, les propostes van en augment. Tanmateix, Marc Ayza creu que revistes com “Jaç” són una excepció en
la situació catalana. Tots sabem que és difícil difondre aquest tipus de música.
Tant Pere Pons com Marc Ayza coincidien en què els locals de jazz són insuficients. Exemples com el Jamboree on fan jazz cada dia de la setmana, són pràcticament inexistents. Els clubs de jazz són la oportunitat que tenen els artistes d'incubar els seus projectes i de crear un grup de seguidors.
Aquest fet va generar un debat a l'aula plantejant la paradoxa en la que es troba el jazz avui dia: els artistes es queixen de falta d'audiència però després busquen un públic minoritari, una certa intel∙lectualitat. Per a mi, aquesta discussió va ser el més enriquidor de la xerrada ja que em va permetre posar en pràctica els coneixements que ja tenia sobre la Història del Jazz i reprendre una
reflexió sobre la història que es contradiu a si mateixa: com una música que va néixer al carrer, de manera improvisada i popular s'ha pogut convertir en la música d'una minoria? Marc Ayza, que té les idees molt clares, és dels que s'oposa radicalment a l'intel∙lectualisme del jazz.
Parlar dels clubs de jazz, també va permetre que Marc Ayza ens expliqués una mica el funcionament d'una jam session. Una de les frases que més em van arribar va ser quan descrivia com la pròpia
música et portava cap al camí correcte: “T'has de perdre, però has de saber tornar. La música és una forma de relació molt bèstia”. Potser va ser la seva manera d'expressar la seva relació amb la música el que em va fer pensar una vegada més en com n'és d'important la música per a la nostra vida, ja que és quelcom que com va expressar Marc Ayza, “surt de l'estómac”, quelcom tant sincer que no es pot descriure amb cap altre llenguatge i que com va dir Pere Pons en una entrevista, “dóna sentit, ritme i harmonia a l'existència d'aquest planeta”.
Considero que va ser un encert portar un bateria en aquest col∙loqui ja que la bateria fou un dels invents significatius del jazz. Per això, l'anomenaven “jazzband”. Tanmateix, Marc Ayza s'oposa a la idea de la bateria com a instrument de percussió, ell li ha volgut donar la seva pròpia lectura aconseguint establir un diàleg entre l'instrument i ell i fer que aquest, abraci la cançó. Per a què ho podéssim entendre, Marc Ayza va acabar la sessió amb una improvisació davant dels oients després de fer vàries recomanacions de lectures i discos que considerava elementals. Abans de tocar però, ens va donar una lliçó bàsica de les diferències entre els models bateria, segons la mida del bombo i de la seva afinació, que està condicionada al gust de cada músic.
El jazz viu gràcies a la capacitat d'adaptar­se i d'anar canviant a cada moment. Es caracteritza doncs, per la seva promiscuïtat, en la diversificació de propostes, en formacions que es fan i es desfan contínuament,...És per aquest motiu que el jazz abraça tot tipus de música, és una espècie de coctelera que espera la mescla d'estils a base del bagatge dels artistes i del seu llinatge. Com bé va dir Marc Ayza “Jo toco el que sóc”. Gràcies a aquesta petita mostra potser va aconseguir atrapar a uns quants en la rítmica de la bateria. Llàstima no haver pogut escoltar la seva actuació al Jamboree al 30 o 31 de Gener!