Sempre m'ha semblat fascinant el muntatge cinematogràfic, especialment el pla seqüència, fins i tot quan encara no sabia que existia un mot per designar-ho. Avui el meu profe d'audiovisuals li ha posat nom al fet de fer, com bé diu la paraula, una seqüència en un sol pla. Però això és com anar a contra natura del cine actual basat en el muntatge que enganya contínuament la percepció de l'espectador! Crec que tant els novel·listes com els cineastes són catadors de fragments de realitat. No poden exposar detalladament tots els passos d'un personatge en una història. Seria mortal! El cert és que avui dia estem acostumats a omplir els espais que no s'expliquen perquè sabem interpretar sense dificultats: tots aquells desplaçaments en l'espai i en el temps.
Abans, als inicis del cine, els espectadors no entenien d'on sortia aquell personatge, si feia un moment estava a 100 quilòmetres d'aquella ciutat per exemple, o què coi feia aquella família sopant tranquil·lament si tant sols feia uns segons els havien vist amb la camisa de dormir.

Un pla-seqüència seria de fet com una càmera de caixer automàtic o un video casolà de pa sucat amb oli. Avui dia és tot un repte fer una pla seqüència en una pel·lícula ben feta. Requereix una coordinació absoluta perquè si surt malament s'ha de repetir de nou.

El meu profe ha explicat que hi ha una espècie de rivalitat entre directors per fer el pla seqüència més llarg. Com ha dit ell, " compateixen a veure qui la té més llarga".

Us poso el començament de la pel·li "Sed de Mal" d'Orson Wells que hem vist a classe. Tot i que no entenc aquest director, l'he trobat sorprenent!! Comproveu-ho vosaltres mateixos.

Càmara! Acció!