de
juliol
Ja fa dies que penso que no he escrit res de bo al blog des de fa ja molt de temps. La veritat és que també és difícil escriure alguna cosa amb cara i ulls al costat de la Perfecta-Irene però tot és intentar-ho.
Avui he fet una pregunta mentalment a un pèndol, quines coses tinc, ja ho podeu ben dir. El pèndol ha començat a girar en cercles cada cop amb més diàmetre. Semblava entusiasmat. Les altres preguntes que li he anat llençant, aquestes ja, verbalment, sense secrets, no ha contestat amb el mateix ímpetu que la primera.
Ja sé què és el que esteu pensant, això de buscar respostes en un pèndol és una ximpleria. Ja sé que es mou per una llei purament matemàtica però com em va dir un dia la meva professora d'ètica, la qüestió no és creure EN, la qüestió és CREURE. Creure m'ha posat de bon humor, m'he tornat una mica més optimista, almenys per una estona. Imagino que tothom estarà d'acord en què el poder del pensament és important, si en alguna cosa hem de creure és en la màgia i la força del nostre pensament. Qui sap, potser és la única màgia que existeix.
Laia, la primera i més important, vale que la irene escriu bé, però no sap cuinar. Val, d’acord, això sobrava, però he d’aprofitar que és lluny d’aquí per criticar-la. Tothom escriu bé (excepte els adolescents que escriuen “alluda” amb LL en comptes de Y – quina ràbia em fa-). Tot és qüestió dels ulls que ho llegeixen. Mira Mercè Rodoreda, la pobre escrivia i no li sabien veure el seu què, fins que un home, que si que sabia llegir bé, va topar amb ella.
I veig que no sóc l’únic boig que veu el seu futur en tots llocs. Jo sóc el típic que m’hi fixo molt en tot, ja que crec que tot són senyals que ens dona la vida, per això no crec que sigui cap ximpleria això de moure el pèndol, si els coses passen són per alguna cosa.
No m’agradaria despedir-me sense tornar a criticar a la ire, així que... Odio tu armario cortina! Alé, ja ho he dit! xD
¿Como que odias el armario cortina?
¿Qué te ha hecho el pobre?
Jajaa Susana!! La verdad es que no tengo nada contra él, pero es que entonces no puedo reprocharle nada a Irene… posiblemente el armario cortina sea uno de los inventos más prácticos jamás inventados ;)
German, m'estàs dient que els meus albercocs amb tonyina i maionesa no estan de muerte? "Ejemmm, sí, si eso es lo que están... de muerte... en el sentido más literal de la palabra". I... ejem... la meva pizza requemada... el meu "arròs" (4 granets o uns pocs més)... i... les galetes? ah, no, que això es compra al súper. Glupz.
Pobre armari cortina, tan incomprès per la societat... Doncs jo odio el teu lavabo amb ràdio incorporada i aixetes de disseny! ala!
Laia, a mi m'agraden molt els teus posts :) Al Pol li agraden molt els teus posts ;) (jo també aprofito que no dóna senyals de vida per xinxar-lo... :P jijiji)
Tu ets la que dónes vida al blog! Així que no diguis tonteries! (com cert qualificatiu un tanto bastante mucho infinitamente desmesurado).
Sobre el tema Pèndol... digue'm escèptica xD A part, ahir vaig veure Serendipity per la tele (l'has vist?) i vaig acabar una mica farta de les senyals i el destí, encara que quan la Laura Sos parlava de senyals era una altra cosa... En les senyals sí que crec, de fet. Però en els pèndols... uhm.
joooooooooooooooooooo, us trobo mooooooolt a faltar!!! :'(
Un petó moolt fort, Laia, Ger! :D mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmuà!
escèptica!!!! xD