de
desembre
Avui ha sigut el meu primer dia d'intent de compres de Nadal. Una mica tard, ho sé. Però com he gaudit el fred, i la gent, i les llumetes... He aconseguit resistir la temptació de les paradetes artesanals (i mira que és difícil, eh!) i me n'he anat directa als llibres. Feia molt que no passejava entre llibres, obrint-los a veure si criden, tastant les primeres paraules, mirant les dedicatòries...Vosaltres com trieu els llibres?
Jo em deixo atrapar pels títols: obro aquells que més em criden l'atenció, normalment passo de la contraportada (no trobeu que a vegades les sinopsis estan penosament fetes? O que són insuportablement pedants? O que et destrossen el llibre?) i llegeixo el primer paràgraf. Jo crec que amb això ja n'hi ha prou. M'encanta mirar la dedicatòria, també (com resistir-se a segons quines?), i els epígrafs que hi ha al començar el llibre, i la foto de l'autor i quants anys té i com es diuen els altres llibres que ha escrit. Si és un llibre de poesia, l'obro a l'atzar i llegeixo el primer poema que surt. I avui l'Ángeles Mora no m'ha deixat marxar sense comprar un llibre seu. Amor a primera vista, es podria dir. M'encanta descobrir nous poetes i (sé que això sonarà feminista, però mira, és la veritat) encara més noves poetes.
Avui m'he enamorat, sobretot, d'aquest poema. A veure si us agrada.
NO HAY MAR QUE NO CONTENGA UN CIELO
tan cerca del tiempo -como la historia-
Siempre me esperas,
palpitante en el blanco
de la página,
invisible,
como si allí no hubiese nadie.
Es inútil.
Yo sé que no estoy sola.
Te busco
en la oscura inquietud
de estas aguas revueltas.
En el falso fulgor
que me ofrecen.
En el provocativo
perfil con que me miran
transparentes
las olas.
Y es que siempre te ocultas
en medio de palabras.
Yo no te invento: estás.
Y por eso penetro,
impaciente,
en el lienzo desnudo del poema,
sin saber hasta dónde
esta noche
me llevarán tus brazos.
Ángeles Mora, Bajo la alfombra.
palpitante en el blanco
de la página,
invisible,
como si allí no hubiese nadie.
Es inútil.
Yo sé que no estoy sola.
Te busco
en la oscura inquietud
de estas aguas revueltas.
En el falso fulgor
que me ofrecen.
En el provocativo
perfil con que me miran
transparentes
las olas.
Y es que siempre te ocultas
en medio de palabras.
Yo no te invento: estás.
Y por eso penetro,
impaciente,
en el lienzo desnudo del poema,
sin saber hasta dónde
esta noche
me llevarán tus brazos.
Ángeles Mora, Bajo la alfombra.
Això sonarà parcial sens dubte, però he de dir que em fascinen les petites finestres a tu que deixes pel món, com ara aquesta.
Dit això, me n'aniré de compres i passejaré per les llibreries i buscaré les experiències que tu dius que existeixen, i talment no trobi res.
No sóc nihilista, de debó que no. Però, a vegades, les parades artesanals em resulten estranyes; les contraportades, útils; i les dedicatòries, un espai d'intimitat que es fa incòmode de trepitjar.
(Això sí, sóc susceptible al fred i a la gent i a les llumetes, i poc a poc sintonitzo amb la poesia fins al punt de creure que existeix.)
El que vull dir és que, si realment no col·lisiono amb res d'això, si no em frego i em deixo trossos de pell amb el mar-metàfora d'un poema, o no arribo fins cap de les experiències que descrius, aleshores sempre podré colar-me per les finestres a tu que deixes pel món i arribar fins al cor mateix d'elles.
És l'alternativa, el pla B, però quina sort disposar d'ella.
Una forma fantàstica d'expandir l'univers.
En fi. Això és una cosa que volia dir, i tothom haurà de disculpar-me que aquest fos el lloc on dir-ho.