d&#
27
En el proceso de creación de un texto literario interviene, sobre todo, el deseo de emplear determinados recursos de la lengua (metáforas, comparaciones, paralelismos...).
O això diu un llibre de text de literatura de la ESO. Confesseu, va! Sé que si escriviu és només per l'irrefrenable desig d'emprar determinats recursos de la llengua. Determinats. Espera, anem a veure... Sí, en el primer vers posaré una metàfora, i el segon i el tercer seran paral·lels (verb-subjecte-complements o subjecte-verb-complements? Això encara m'ho he de pensar). Al quart hi haurà una comparació ("dientes como perlas", si pot ser) i al cinquè un quiasme. I no ens oblidem de la sinestèsia, per favor!
Sí, sens dubte, això és el que pensa un poeta abans d'escriure un poema. Oh, quina fam de metàfores!
¿Es pensen que les metàfores es planegen, i que quan repeteixes una paraula perquè sona bé estàs pensant: "mira que bé, vaig a fer una anàfora" i que quan et dóna per dir "blau silenciós" és només per ajuntar el sentit de la vista amb el de l'oïda perquè un futur estudiant amb llapis a la mà subratlli aquest vers i anoti al marge: "sinestèsia"?
Odio els noms dels recursos estilístics. Una cosa tan natural no hauria de tenir nom. No s'hauria de buscar i catalogar. Si tu no la penses quan l'escrius, per què algú l'ha de pensar quan la llegeix? Bé, en fi, deu ser que no sóc una dona de recursos.
Sort que la Wislawa m'entén quan diu:
Por ejemplo, cuando en mi poema sobre el yeti dicen que se trata de Stalin, o cuando intentan analizar qué simboliza una piedra. ¡Nada! El yeti es el yeti, y la piedra es una piedra. Hay una costumbre excesiva de leer entre líneas, de buscar mensajes secretos. Mi poesía no esconde nada. El día que quiera criticar a los gemelos Kaczynski, los llamaré por su nombre, no los compararé con Rómulo y Remo.
I això és el que ha passat quan he posat "recursos estilísticos" a Google-imágenes xD:
D'acord, ja està, desfogament realitzat :)
doncs jo vaig tenir una temporada de "FAM de metàfores", que per cert, és una metàfora d'allò més encertada. Estic d'acord en el què dius, jo crec que ningú pot estudiar la poesia com a una suma de recursos estílics que s'articulen. Bàsicament, jo crec que és una tonteria estudiar poesia o literatura desde aquest punt de vista. Es poden determinar unes constants per èpoques però no per poemes. Això sí, hauríem de llegir molta més poesia del que es fa a la eso.
Irene ! no t'indignis! tots t'estimemm!
LAIA
I'm sorry! no he entès el còmic :S
Hi estic completament d'acord, i el cert és que, vulguis que no, també guardo, com tu, la indignació a flor de pell. Com evitar-ho? La de tonteries que he hagut d'escoltar a filologia...! I no és per arremetre contra la teva estimada carrera, o contra la teva preuadíssima institució que la imparteix (que jo també he acabat estimant-me la universitat amb blederia, de tant poder-la veure a través dels teus ulls blaus parlador!), però és que... A Lingüística, que si resulta que hi ha poemes que tenen moltes oclussives sordes perquè volen donar sensació de déjà vu, i a Literatura, que si els millors llibres són els que diuen de tot menys el que sembla que volen dir.
M'agraden els llibres en els què el lector ha d'implicar-se per copsar algunes metàfores subtils i significats només insinuats, però amb això de les dobles lectures passa amb el que els sarcasmes enmig d'una conversació: si el teu interlocutor no els capta, no és culpa seva. És que ets un mal formulador de sarcasmes.
Dit això, només em queda per afegir dues coses: que visca la Wislawa, i en general qualsevol poetessa que escrigui poemes en el que el ieti és el ieti, i que...
¿Si algun dia em dóna per escriure un poema (pobre de mi!) només pel plaer de voler fer una metàfora seguida d'una sinestèssia... podrem seguir ser amics?
¿Fins i tot si no sé què vol dir "quiasme"?
Explicació de la vinyeta còmica per qui no l'entengui: Twitter es un servei molt de moda a tot el mon desenvolupat. En el que la gen posa que esta fent en cada moment, i tu pots llegir el que fan els teus amics. Això també s'anomena microbloging, i com els blogs, pot servir per dir tonteries: "waaaaaaaa tiaaaassss el mejor diaaa de mi vida soys super xaxis mega waissss (i se que prometi no decir este cumulo de adjetivos desde ayer, que a partir de hoy pasa a ser el segundo mejor dia de mi vida)" o dir qualcuna cosa mes interessant, sobre algun tema que t'agradi i tens coses a dir que interessant a la gen. Així una frase típica de microbloging (de les tontes) podria ser: "Echando unas birras con los amigos" (i a mi que m'importa) o be una frase una mica mes interes ant "Acabo de veure la nova pel·licula de Batman i la recomano a tothom, acció i bon guió." No es un super post de un blog, però si l'escriu un amic o un twitter en el que confies del seu gust cinematogràfic, dons te valor. Desgraciadament la majoria de posts de twitter igual que en els blogs, són tonteries. I la vinyeta es riu d'això.
Ens veiem!
Quanta ira per una txorrada... després direu de mí!
(Y ya que res no es pot plasmar objectivament, no es potser tot el que sescriu una metafora gegant del mon intern i lextern i bla BLA? BLA!)