Teacher Valentine Cards Free Printable
Fa 3 anys
Si teniu mai l'oportunitat de veure Mayumana, siusplau no la deixeu córrer. Val molt la pena, us ho asseguro!! Gimnastes alucinants, músics una mica pallassos amb molt de ritme i molta percussió...i tot en una sola funció!! És realment una combinació explosiva que crec que ningú pot rebutjar!
Són els que van fer un molt famós anunci de cocacola!
Estem molt mones no? :)
Aixx...
Frase Irene molt apropiada:
Nótese la utilización reiterada de la palabra "mono", de la cual se puede extraer que la autora en cuestión no posee en sus conexiones neuronales un circuito rico de sinónimos. Pido perdón en nombre de la autora :)
Avui al llevar-me m'hagués agradat, per començar el dia, fer sortir d'un barret centenars de gatets, diabòlicament monos, tant patosos i despentinats amb tots els seus miols i mirades a la moda del gat en botes de l'Shrek, però no és poca cosa ja que calen uns guants blancs de professional, un barret de copa com els de l'obra de Mihura i aquella frase tant rotundament impertinent que només saben dir uns quants, abracadabra o wingardum leviosa tant me fa. Tampoc m'han sortit gaire bé els meus desitjos d'esmorzar cereals amb chuches, rotllo Chicas Guilmore. Les chuches, com tots sabeu són toves i gelatinoses i amb la llet reaccionaven de manera perillosa. A punt de deixar-me la pell, separant les gominoles de la substància més antiga de la nostra existència (encara no he entès mai perquè hi ha gent que no li agrada la llet, si és el primer que mamen, mai millor dit), he decidit emprendre l'aventura d'intentar viure alguna altra experiència més semblant a les que viu el chicharelo de Blues Nocturn, o de mirar-m'ho tot amb els mateixos ulls de l'Etcètera. I sí, tot era un intent desesperat per a despertar algun comentari en aquest blog moribund, donar-li un respir amb tanta seriositat laiuna. Decidit! M'agrada molt més aquest estil, i a vosaltres?
Pretenciosidad
(ahora, un 20% más pretencioso)
Xiquets! Com us ho feu per néixer tots alhora? 5 aniversaris amb menys d'una setmana!!! No crec que els pares es posessin d'acord :). però ostres tu! quan vols caldo tres tasses: 4 festes en 4 dies consecutius i encara queda el German!
Per molts anys a tots!
Una cançó maca per un bon començament de setmana. Gaudiu-la!
Laia
Bon dissabte chicharelus!
Sabeu què m'ha passat? Doncs que m'he trobat al Blog i m'ha dit que últimament estava anant molt al psicòleg, perquè se sent d'allò més abandonat. Total, li he dit que no patís, que almenys per part meva seguiria omplint-lo de paranoies sintàctiques, tonteries ensopides, xorradetes, fotos instantànies, cançons, poesies, enigmes i endevinalles per fer-lo embogir més encara. Espero no desanimar-vos!
Doncs avui dos artistes que m'agraden molt.
Sí, sé que em repeteixo però heu sentit mai una veu com la de l'Etta James? Heu pogut veure condensada tanta força en tant sols unes cordes vocals? Si et plau, doneu-me la raó perquè només aquest cop, i alguns pocs més, la tinc.
El novio de la Norah Jones, toca el baix i forma part del grup de la famosa cantant de jazz però també té discs en solitari i és d'allò més tendre. Doneu-li una oportunitat:
Sabeu què m'ha passat? Doncs que m'he trobat al Blog i m'ha dit que últimament estava anant molt al psicòleg, perquè se sent d'allò més abandonat. Total, li he dit que no patís, que almenys per part meva seguiria omplint-lo de paranoies sintàctiques, tonteries ensopides, xorradetes, fotos instantànies, cançons, poesies, enigmes i endevinalles per fer-lo embogir més encara. Espero no desanimar-vos!
Doncs avui dos artistes que m'agraden molt.
Sí, sé que em repeteixo però heu sentit mai una veu com la de l'Etta James? Heu pogut veure condensada tanta força en tant sols unes cordes vocals? Si et plau, doneu-me la raó perquè només aquest cop, i alguns pocs més, la tinc.
El novio de la Norah Jones, toca el baix i forma part del grup de la famosa cantant de jazz però també té discs en solitari i és d'allò més tendre. Doneu-li una oportunitat:
Abans de donar-ho tot per un poema,
abans d'arriscar el millor de tu mateix
a l'opinió despietada dels altres,
no dubtis gens en el que pot evocar
un simple full en blanc
i una punta ben afilada esperant-te.
La tinta és tant poderosa
com la intenció més sincera.
I possiblement, cosir lletres amb agulla i fil
és i serà sempre un acte creatiu impertorbable.
Hi niuen mots que giren, mots que dansen
en una teranyina atrevida,
la de les històries mai explicades.
I allí, a cegues, esdevenen autèntics ballarins.
Així doncs, no menyspreïs aquest pas.
Fes el teu propi patchwork de paraules.
No t'ho pensis més: la cal·ligrafia pot fer la poesia.
Arrenca pàgines, rebrega, estripa
i en alguns casos doblega, tant com puguis.
La resposta potser rau en els plecs d'aquest cal·ligrama.
Salut!
Diuen que les coses improvisades solen ser sempre les millors. No esperes res. Sigui qui sigui que se li hagi acudit, té tota la raó. Saps que tens un full en blanc excitant que cal escriure sense pautes i no pots reprimir una sensació d'eufòria incomprensible que t'impedeix pensar en res més. Així va ser el meu viatge a Ginebra, una setmana del tot meravellosa i perfecta, gairebé màgica. Un viatge sense expectatives de cap mena. Ha de ser per força, quelcom cotitzadíssim. M'enyoraria? Tindria flashbacks com en les pel·lícules de ciència ficció? Havia d'estar contenta? Emocionada? Podria absorbir tanta xocolata? Compte! Recorda: ets un full en blanc en aquests moments i encara no hi ha la tinta que pugui definir quina serà la teva història definitiva.
Diuen que les coses improvisades solen ser sempre les millors. No esperes res. Sigui qui sigui que se li hagi acudit, té tota la raó. Saps que tens un full en blanc excitant que cal escriure sense pautes i no pots reprimir una sensació d'eufòria incomprensible que t'impedeix pensar en res més. Així va ser el meu viatge a Ginebra, una setmana del tot meravellosa i perfecta, gairebé màgica. Un viatge sense expectatives de cap mena. Ha de ser per força, quelcom cotitzadíssim. M'enyoraria? Tindria flashbacks com en les pel·lícules de ciència ficció? Havia d'estar contenta? Emocionada? Podria absorbir tanta xocolata? Compte! Recorda: ets un full en blanc en aquests moments i encara no hi ha la tinta que pugui definir quina serà la teva història definitiva.
Aviat però, vaig començar a esgarrapar records de tot arreu. Tinc bona memòria pel què fa la meva infància. Recordava els parcs perfectament: enormes, plens d'arbres i gespa (allà no es plantegen prohibir trepitjar-la) i tobogans i gronxadors plens d'originalitat. De fet, el que més recordava era l'atmosfera de Ginebra: l'aire fresc i net i els sorolls de la natura barrejats amb l'estrany silenci de les persones. No ho sabria definir millor.
I si, no vam perdre ni un segon. Amb el Flavio vam recórrer cada un dels indrets que podia despertar en mi velles i noves sensacions: escoles, carrers, passejos,... Suïssa en cercles vam titular-ho. Primer vam caminar pel casc antic però de seguida ens va caldre la bici per a recórrer distàncies més llargues. No podíem oblidar-nos de visitar el CERN, la ONU ni una de les muntanyes que envolten Ginebra: el Salève d'on es tiren els parapents, tant lleugers i tant fràgils a la vegada.
El Flavio sobre les seves quatre rodes :) 
Davant la ONU, ens vam refrescar amb la bici. Va ser molt diver!
Alçant el vol al Salève. Tot sembla tant fàcil...Seria gairebé de mala educació no parlar del "Marché aux puces", una fira entrenyable. Els Encants suïssos res tenen a envejar als de Barcelona. Hi ha quelcom que els embolica d'una màgia molt poderosa. Hi havia una caravana on venien menjar i begudes que no vaig poder evitar fotografiar.
La "Place du Molard" també havia sigut víctima d'algun misteriós sortilegi. A la nit, algunes de les pedres del paviment s'il·luminen creant una atmosfera realment màgica i il·lustrant-nos el seu caràcter de ciutat cosmopolita amb missatges en totes les llengües inimaginables.
Suïssa sobre rodes era estressant i trepidant a la vegada. Però encara no sabia el què era recórrer-la en tren. Gruyères, Martingy, Sion, Berna i Lucerna ens esperaven plens de petites sorpreses. Foren dos dies de més de vint-i-quatre hores (o això em van semblar) plens de converses entranyables, molt de formatge (Gruyères de 35 kgs. en fila índia), i centenars de fotos metrallant paisatges.
No cal dir que l'inexpressable atractiu del llac més gran d'Europa va causar en mi l'efecte desitjat. Ho he de dir malgrat soni exagerat. Me'n vaig enamorar. Tant enorme, tant impassible...un miralls envoltat de muntanyes. Des d'el tren, encara era més encisador. Allò no es podia fotografiar.
Tampoc vam quedar curts de personatges estrafolari.s Recordo especialment l'home que ens va estrènyer la mà en un restaurant i després ens va demanar fondue. Malauradament no ens quedava ni una gota. O aquella colla d'espanyols jubilats que semblava que perseguíem o que ells ens perseguien a nosaltres. Després de trobar-nos-els cinc vegades en tant sols dos dies ens vam començar a preocupar.
I de cop i volta, zas! Quan semblava que saltàvem del poble de la Heidi a un altre conte ple de turons verds i vaques manyagues, va arribar el dia en què calia fer les maletes i tornar cap a Espanya. Abans però, vam gaudir dels focs artificials sobre el llac de les Festes de Ginebra. El llac il·luminat amb taques de colors era encara més magnífic.
Vaig trigar a adonar-me'n que amb una setmana no t'acabaves Suïssa! De mida pot semblar petita, molt bufona però un cop hi ets, rendibilitzar el temps és gairebé una professió d'elit.
Si em demanessin que retregui alguna cosa d'aquest viatge els hauria de deixar amb la paraula la boca. Per molt que m'hi esforci, de mi no en surten més que lloances.
I de sobte la gran pregunta: com hauria estat la meva vida si m'hagués quedat allà? Evidentment, incomparable amb la que tinc i suposo que implantejable. Fer-ne hipòtesis era una mica absurd i potser per això, mai se'm havia acudit aturar-m'hi.
Sembla difícil resumir en tant poques paraules tantes coses viscudes o reviscudes. Però calia intentar-ho! Doncs aquí la teniu: Suïssa embotellada en aquest post sintètic del que va ser per a mi aquest gran viatge! Amb tot, només se'm acut un mot per tancar-lo: MERCI!
Avui, vull inaugurar el meu primer dia de vacances amb aquesta posta de sol d'estiu a Collserola (crec que la foto no és mèrit meu, snifff,...). Veig que el blog està també de vacances i això em preocupa. Desde Ginebra intentaré escriure alguna cosa, i espero veure'l més anima't! Vinga, que són vacances!
Miquel Martí Pol sí que sap sintetitzar les impressions de París en un poema. Molt bon viatge Carles!Postal de París
Tot és fugaç, però ningú no dorm
al Montparnasse quan La Coupole esclata
de llum i de converses. I demà
començarem el gran pelegrinatge
i jo iniciaré el compte enrera.
L'hivern, cansat, s'acomiada amb pluges,
però la llum dels arbres és molt fina
si el sol travessa el teginat de núvols.
Aquest Parós és el vellut vermell
del Casino i es diu Amina i Nena,
però també serà un clochard amable
i el lent passeig per la vora del Sena
i els tòpics, tots els tòpics repetits
sense gens de vergonya, i Van Gogh,
Van Gogh per primer cop i ja per sempre.
Tot és fugaç, i ric, i vulnerable,
el deixant el record i un llast immens
d'imatges i secrets incompartibles.
Tot és fugaç, però ningú no dorm
al Montparnasse quan La Coupole esclata
de llum i de converses. I demà
començarem el gran pelegrinatge
i jo iniciaré el compte enrera.
L'hivern, cansat, s'acomiada amb pluges,
però la llum dels arbres és molt fina
si el sol travessa el teginat de núvols.
Aquest Parós és el vellut vermell
del Casino i es diu Amina i Nena,
però també serà un clochard amable
i el lent passeig per la vora del Sena
i els tòpics, tots els tòpics repetits
sense gens de vergonya, i Van Gogh,
Van Gogh per primer cop i ja per sempre.
Tot és fugaç, i ric, i vulnerable,
el deixant el record i un llast immens
d'imatges i secrets incompartibles.
Punt i a part.
I aquí ve el vergonyós poema que vaig fer jo amb 16 anys davant d'una de les ciutats que més m'ha impactat. El fet que sigui un poema absurd que no porti el lloc no li treu el mèrit d'haver estat un intent d'adolescent de captar l'essència de París en un petit poema:
París. Ciutat de les sorpreses,
de canvis que no es noten però més tard es veuen.
París. Filla dels grans projectes,
de les grans obres,
d'artistes que sempre han fet meravelles.
Se'n recordaran de tot això quan tu no hi siguis?
Seràs encara l'essència de l'art i la bellesa
quan el món s'apoderi de les coses boniques
que existeixen?
Disculpeu-me, tenia 16 anys,...
Hola xiquets i xiqueta!
Tal i com temiu, aquí, unes quantes imatges immortalitzant l'escapada.
Penjo un parell o tres de fotos d'aquest cap de setmana tant estupendo al camping de Bagà perquè tinc ganes que passeu una mica de vergonya aliena.
Ire i Aleix, entre la vostra passió pels insectes, les ganes de dormir sobre la duresa del terra, el desconeixement del què és una estoreta i de com es munta una tenda i la falta de calçat esportiu i de ganes de caminar per la muntanya, he de dir que molt campingoneros no sou. Però cal que us digui també que això passa a les millors famílies i que per moltes acampades que es facin, muntar una tenda és quelcom laboriós i massa metòdic per a mi que només l'Uri sap resoldre fàcilment.
L'últim dinar a Berga.
I que encara que tots excepte l'Irene siguem uns professionals de la queixa, m'ho vaig passar super bé! Gràcies per haver-vos engrescat tant com jo en la idea! per haver participat dels meus jocs chorres! gràcies per a tot!!
PD: Aleix, tinc dos fotos on quedes realment bé.
PDD: Ire, m'has donat taantt aquest cap de setmana que tinc teca per mesos. Aixx, sense comentaris.
PDDD: Uri, espero que hagis gaudit d'aquest uriversari encara que no siguis molt efusiu.
Tal i com temiu, aquí, unes quantes imatges immortalitzant l'escapada.
Penjo un parell o tres de fotos d'aquest cap de setmana tant estupendo al camping de Bagà perquè tinc ganes que passeu una mica de vergonya aliena.
Ire i Aleix, entre la vostra passió pels insectes, les ganes de dormir sobre la duresa del terra, el desconeixement del què és una estoreta i de com es munta una tenda i la falta de calçat esportiu i de ganes de caminar per la muntanya, he de dir que molt campingoneros no sou. Però cal que us digui també que això passa a les millors famílies i que per moltes acampades que es facin, muntar una tenda és quelcom laboriós i massa metòdic per a mi que només l'Uri sap resoldre fàcilment.
L'últim dinar a Berga.PD: Aleix, tinc dos fotos on quedes realment bé.
PDD: Ire, m'has donat taantt aquest cap de setmana que tinc teca per mesos. Aixx, sense comentaris.
PDDD: Uri, espero que hagis gaudit d'aquest uriversari encara que no siguis molt efusiu.
Aquí van, doncs, vuit instants, vuit fragments, vuit peces del puzzle de Viena.
1. Els palaus. Aquest és el Belvedere, on hi ha un museu impressionant en què em vaig enamorar perdudament de Klimt...
2. La nòria més antiga del món (Freud psicoanalitzava amb ella, ja...).
3. La música (dins, fora, lluny, a prop, a dalt, a sota, aquí, allà...).
4. La pedra, els núvols.
5. El cafè (1 cafè, 2 gots d'aigua, 3 diaris, 4 hores... O això diuen els vienesos).
6. La Sachertorte
7. Els patitos de goma (?!?!?! No em pregunteu per què, però estaven per tot Viena. No em vaig poder resistir i ara hi ha dos patitos lectors nedant per aquestes terres...).
8. I una mirada atenta, sempre :P
Fa un parell de dies, vaig vendre a un professor del Montseny l'antologia que m'estava llegint en els moments morts a la llibreria, "Misteriosament feliç" de Joan Margarit. Un títol temtador no? El cert és que em vaig sentir bé i malament a la vegada: molt bé per a poder recomanar un llibre amb la seguretat de que no l'estava enganyant (pintava molt bé),...malament per no poder acabar-lo. No ensenyar-li hagués estat poc professional xDD.
Fent propaganda -com diria un que jo sé- del llibre que m'estic ullejant ara, "Musicofilia, Relatos de la música y el cerebro" d'Oliver Sacks, m'ha sortit un poema, bé diguem-li així per dir-li d'alguna manera ...
Moments estúpidament perfectes
Les cançons et fan musicar els moments
fent vibrar cada una de les seves lletres.
Són fades que esparceixen la màgia
dels compassos en totes les finestres.
Presents podersos que poden canviar la història.
Les cançons ensucren els perquès
i els omplen de sentit i tot llepant-se els dits,
et fan pensar que qualsevol tòpic pot ser original.
Com aquest poema.
Perquè tu també vols volar però no tens ales.
però ja tens la força per a pensar que tot és possible.
La introducció d'aquest llibre ja és llaminera. Diu que els éssers humans construim la música en el nostre cervell, integrant intervals, timbre, harmonia,.... És un acte inconscient que s'acompanya d'una reacció emocional. Escoltar música no és només un fenomen tant sols auditiu i emocional, sinó també motor com deia Nietzsche "Escoltem música amb els nostres músculs". Portem el ritme de manera involuntària.
I després hi ha la interpretació que fem en la nostra ment. Les persones imaginem amb la música. El llibre són conglomerat d'històries basades en l'experiència clínica de l'escriptor, a les malalties generades per la música.
Fent propaganda -com diria un que jo sé- del llibre que m'estic ullejant ara, "Musicofilia, Relatos de la música y el cerebro" d'Oliver Sacks, m'ha sortit un poema, bé diguem-li així per dir-li d'alguna manera ...
Moments estúpidament perfectes
Les cançons et fan musicar els moments
fent vibrar cada una de les seves lletres.
Són fades que esparceixen la màgia
dels compassos en totes les finestres.
Presents podersos que poden canviar la història.
Les cançons ensucren els perquès
i els omplen de sentit i tot llepant-se els dits,
et fan pensar que qualsevol tòpic pot ser original.
Com aquest poema.
Perquè tu també vols volar però no tens ales.
però ja tens la força per a pensar que tot és possible.
La introducció d'aquest llibre ja és llaminera. Diu que els éssers humans construim la música en el nostre cervell, integrant intervals, timbre, harmonia,.... És un acte inconscient que s'acompanya d'una reacció emocional. Escoltar música no és només un fenomen tant sols auditiu i emocional, sinó també motor com deia Nietzsche "Escoltem música amb els nostres músculs". Portem el ritme de manera involuntària.
I després hi ha la interpretació que fem en la nostra ment. Les persones imaginem amb la música. El llibre són conglomerat d'històries basades en l'experiència clínica de l'escriptor, a les malalties generades per la música.
s'apoderi de tot en el que sempre has volgut creure.
No dorms perquè de sobte, t'angoixa
veure't convertit en un pedaç, en una esquerda.
Tens por de sentir-te buit,
de no poder omplir de somnis les hores.
Busques poemes sota els llençols
en una matinada encara tèbia.
Trobes només mots, combinacions
tant sols, jocs de paraules.
El què donaries per un bri d'aquells viatges
a llocs estranys, a jardins de somni,
a ports d'il·lusions, a la recerca d'illes, tresors,
al paradís dels versos més destres,...
No dorms perquè encara no has sabut
desxifrar el sentit de la nit.
La fosca se t'ha endut la son i amb ella,
s'ha emportat tots els seus silencis.
(pensant en el llibre...)
"Serè l'ombra del teu gos", va dir una vegada Jacques Brel en una de les seves cançons, i d'aquí va sorgir el nom d'un grup, un nou principi. L'ombre de ton chien neix de la cançó francesa, de grans artistes com Jacques Brel, i va fent-se lloc cada vegada més dins la música catalana. La combinació de dues llengües, de lletres molt originals i una bona dosi de teatre i humor amb la veu sedosa de la cantant, Anna Roig, són els ingredients per a poder gaudir d'un còctel ple de color. Us el recomano!
Aquí uns quants links:Sobre "Ne me quitte pas" Jacques Brel:
http://www.youtube.com/watch?v=PAGxckOLkpE
Els dos punts virtuals on podreu trobar més informació d'aquest grup:
http://www.myspace.com/annaroigilombredetonchien
http://blocs.mesvilaweb.cat/lombredetonchien
I el 1r videoclib que han fet! L'Ire també coincideix en què està molt bé!
PD: He trobat que la foto hi feia joc, res més!
Parella a la vista!!!!!!!!!!Jejeje, !aquí hay tomate!
Aixxx...anem a la platja,...
I la nova de Star Trek de JJ Abrams, no us el perdeu (perdó, no us la perdeu) xD
Nova secció:La ruta del cafè, sí senyor, qui vulgui descobrir nous racons on degustar una bona tassa de cafè que consulti la fondue, i allà trobarà un munt de suggerències. Aquesta imatge és d'una model molt bufona que sempre es deixa fotografiar als Quatre gats, una cerveseria modernista molt important i molt amagada al centre de Barcelona (en un carreró al costat de portal de l'Àngel). Per a mi és molt emocionar, poder seure allà on han estat asseguts artistes tant fonamentals com Picasso, Gaudí, Casas o Russinyol...però bé, deixant que sigui un lloc amb molta història, és un espai entrenyable ple d'objectes i cartells de l'època (la majoria reproduccions) i no especialment turístic com havia pensat.
Us passo la web que tenen:
http://www.4gats.com/
Cafeters i cafeteres, no us el perdeu!
Us passo la web que tenen:
http://www.4gats.com/
Cafeters i cafeteres, no us el perdeu!
Si alguien me abrió la puerta a la poesía (y sin que yo hubiera llamado) fuiste tú. Es verdad, fue tu voz, tu sencillez, esas palabras que me llegaban tan fácilmente, las que me hicieron entrar en ese mundo que siento tan mío ahora. Me gustaba tu ritmo y cómo decías las cosas, cómo convertías los poemas en conversaciones, y viceversa. Ahora hacía tiempo que no te leía, pero tu voz sigue llegando igual de nítida, tu ritmo sigue deteniéndolo y empujándolo todo en un instante...
¿Qué decir, entonces?
Hasta siempre, Mario. Y muchas gracias.
Corazón coraza
Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza
porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.
MARIO BENEDETTI
Alguns us preguntareu perquè tantes paraules dedicades a la inspiració, però no puc evitar recordar-vos (amb molta tendresa per suposat) que ella és un dels fenòmens més curiosos de la història.
El cas és que sempre ha d'arribar de manera inesperada, sovint de manera indesitjada. No tindrà mai en compte que estiguis a quatre passes dels exàmens finals, això mai, o que hagis de dedicar temps a altres ocupacions, lluny del que ella és i demana. Li és igual. El cap s'omple de bones intencions i comences a actuar com el que la gent defineix com una bona somniatruites.
No parlo però, de que de cop i volta, et vinguin una allau de bones idees a sobre, i que per força, davant la seva increïble originalitat, et vegis obligat a escriure-les en algun lloc. Com diria Einsten, les bones idees mai s'obliden i segurament, d'aquestes no n'hauré tingut gaires tret potser de molt comptades vegades. Però hi ha alguna cosa, lluny potser de la genialitat, que t'empeny a agafar el boli i posar-te a escriure, la inspiració en definitiva. Potser no surten poemes o novel·les d'aquesta música entremaliada que se't fica dins l'orella, insistent, però ja estàs escrivint, i et sents plenament satisfeta amb el sol fet de ser capaç d'ordenar els teus pensaments en unes quantes ratlles, de poder abocar-hi somnis i sensacions: la sensació que fa bategar aquest dia que la inspiració ha decidit presentar-se i tu no l'has volgut deixar escapar.
Tot això, és clar, a ritme de la música a tot volum que tant t'agrada, després potser d'un cafè en bona companyia. Cafeïna, una conversa, i música enllaunada, i ja està, no necessites més ingredients per tenir la inspiració a la butxaca: està allà disposada a fer-te sentir bé durant una estona. I acaba fent-te pensar que és fàcil estar content amb poca cosa, que val la pena passar-se vint minuts en un banc al costat del tramvia pensant que la inspiració i la imaginació són les meves més fidels companyes de viatge de cada dia. Els hi dec molt més del que em penso.
Bon cap de setmana!
El cas és que sempre ha d'arribar de manera inesperada, sovint de manera indesitjada. No tindrà mai en compte que estiguis a quatre passes dels exàmens finals, això mai, o que hagis de dedicar temps a altres ocupacions, lluny del que ella és i demana. Li és igual. El cap s'omple de bones intencions i comences a actuar com el que la gent defineix com una bona somniatruites.
No parlo però, de que de cop i volta, et vinguin una allau de bones idees a sobre, i que per força, davant la seva increïble originalitat, et vegis obligat a escriure-les en algun lloc. Com diria Einsten, les bones idees mai s'obliden i segurament, d'aquestes no n'hauré tingut gaires tret potser de molt comptades vegades. Però hi ha alguna cosa, lluny potser de la genialitat, que t'empeny a agafar el boli i posar-te a escriure, la inspiració en definitiva. Potser no surten poemes o novel·les d'aquesta música entremaliada que se't fica dins l'orella, insistent, però ja estàs escrivint, i et sents plenament satisfeta amb el sol fet de ser capaç d'ordenar els teus pensaments en unes quantes ratlles, de poder abocar-hi somnis i sensacions: la sensació que fa bategar aquest dia que la inspiració ha decidit presentar-se i tu no l'has volgut deixar escapar.
Tot això, és clar, a ritme de la música a tot volum que tant t'agrada, després potser d'un cafè en bona companyia. Cafeïna, una conversa, i música enllaunada, i ja està, no necessites més ingredients per tenir la inspiració a la butxaca: està allà disposada a fer-te sentir bé durant una estona. I acaba fent-te pensar que és fàcil estar content amb poca cosa, que val la pena passar-se vint minuts en un banc al costat del tramvia pensant que la inspiració i la imaginació són les meves més fidels companyes de viatge de cada dia. Els hi dec molt més del que em penso.
Bon cap de setmana!
Un poema o bé és un poema o no és res.
Pàg.21
Em sembla que cap d'aquestes persones que diuen que no tenen temps de res no han deixat perdre mai una cosa que hagin desitjat amb tota l'ànima -una cita amorosa, una oportunitat professional memorable-per falta de temps. Doncs la poesia és això: una necessitat imperiosa inajornable.
Pàg 30-31
La poesia no parla de qualsevol cosa. Al contrari, en cada poeta la poesia ha parlat de molt poques coses. La vida no dona temps per gaire més. Penso que el qui escriu poesia es coneix profundament.
Pàg. 37
La inspiració:
“Què poètic!” exclama algú davant un clar de lluna. Però això encara no és poesia. Fins i tot es pot dir que està molt lluny de la poesia. En l'origen de la poesia, hi ha una cosa totalment aliena encara a la paraula, però que ja és material de poesia. Estic d'acord que aquest tipus d'impressions són reveladores: són, per dir-ho així, “promeses de poemes”.Quan aquests elements s'organitzin en l'interior del poeta, allò que no era poesia ho serà, i als beneficis del clar de lluna en si mateix s'afegiran els del poema. Res del que ofereix espontàniament la vida o la naturalesa no és poesia. En canvi, tot pot arribar a ser des de l'interior del poeta, el punt de partida per a un poema.
Pàg. 38-39
Ja sé que en aquest post és possible que us em tireu a sobre però no he pogut reprimir penjar-lo ja que per a mi a sigut una sensació molt estranya. Per uns moments, quan el Barça ha fet l'últim gol als dos últims minuts, he sentit alguna cosa semblant a l'alegria i l'emoció que no et permet deixar de somriure. I sí, és una reacció que segurament té tothom quan passa una cosa a últim moment però... jo mai he sentit cap afinitat pel futbol, ni tant sols pel Barça...sentint-me és clar una mica bitxo raru, més aviat, un bitxo raro total. I avui, per primer cop, en 20 anys, he participat en certa manera de l'emoció de tots els seguidors que feien soroll al carrer, celebrant-lo. No sé què és el què ha fet que la radio estigués encesa fins a l'últim moment, quan ja a casa meva ho donaven per perdut però el cas és que ho estava i la sensació m'ha agradat :). Així que per primer cop en 20 anys de la meva vida, diré: Visca el Guardiola i Força Barça!
A la casa de les ombres
s'omplen de tedi les estances.
La vida hi dorm, sense repòs,
esperant el dia amb certa recança.
Mil bocins de cel es filtren
entre les finestres blanques.
Però a la casa de les ombres
ningú obre els ulls
ningú no vol fer fora la basarda.
I a fora, tot esdevé intens,
sol de la tarda clara.
Es fonen horitzons
entre la verdor espessa de les branques,
s'encenen els colors
esperant la cremor de la vesprada.
Quin crit!
Quin esclat de sensacions
que no criden l'atenció
de la casa que mai descansa!
Però amunt,
sobre els contorns,
una espurna fa cruixir la casa plàcida.
És la grua groga de la mort
que ha vingut a despertar-la.
Ara els rocs veuran la llum
però ja no serà la que es pensaven.
s'omplen de tedi les estances.
La vida hi dorm, sense repòs,
esperant el dia amb certa recança.
Mil bocins de cel es filtren
entre les finestres blanques.
Però a la casa de les ombres
ningú obre els ulls
ningú no vol fer fora la basarda.
I a fora, tot esdevé intens,
sol de la tarda clara.
Es fonen horitzons
entre la verdor espessa de les branques,
s'encenen els colors
esperant la cremor de la vesprada.
Quin crit!
Quin esclat de sensacions
que no criden l'atenció
de la casa que mai descansa!
Però amunt,
sobre els contorns,
una espurna fa cruixir la casa plàcida.
És la grua groga de la mort
que ha vingut a despertar-la.
Ara els rocs veuran la llum
però ja no serà la que es pensaven.
A veure què us sembla aquesta:
Primeras horas de una tarde de abril, voy en el tranvía
detrás de una pareja de viejecitos
sólo veo el triángulo dolorido de sus espaldas
encogidos escuchan el acordeón del tranvía
con manos débiles le dan dos zlotys al músico.
El espacio entre ellos se convirtió hace tiempo en otra cosa,
algo mejor –lo veo-
la gente de la calle, de millones de calles, no es capaz de nada malo
ninguno de ellos será capaz.
Qué suerte, bajamos – nosotros
a pleno sol, con el verde fulgurante de los setos.
Sopla un meridional viento de abril.
Tengo los ojos cegados; lo sé, no entenderé
nada más.
Magdalena Bielska, Animales feos
Qui ho endevini rebrà una piruleta virtual! :P
Els café mouen muntanyes, d'això no en tinc cap dubte. Dels cafés neixen converses interessants, relacions interessants, anècdotes interessants...projectes, negocis, propostes, idees en definitiva.I si sé que em repeteixo, però no hi ha cap activitat que m'agradi més que descobrir noves cafeteries: Ciabattas, café de les paraules, café de les arts, cafetarium, buenas migas, cafeteca... quants llocs guais hi ha per anar! Aquest cafè és de la Central, d'un migdia amb l'Irene. :) Si coneixeu alguna novel·la que parli del tema, aviseu-me i ràpid!
Deixeu-me que ho cridi, en realitat. Deixeu-me que ho proclami. Demà...
Demà és Sant Jordi!!!
La festa de Sant Jordi sempre arrenca en mi alguna reflexió sobre el que em genera un dia que per a molts, és un dia més de festa, i que per a molts altres significa:
noves lectures llamineres a la vista,...
o a l'inversa, noves excuses per evitar que t'omplin l'estanteria de llibres que no llegiràs,...
noves activitats per fer durant la diada,...: actes literaris, recitals de poesia,...
o a l'inrevés, noves maneres d'odiar la diada i els escriptors guardonats que la regeixen...
gestos romàntics o plens de tendresa,...
pàtria fins i tot,...
però sobretot, sobretot per a mi el Sant Jordi significa inspiració, creativitat,... una vegada a l'any les fronteres d'un mateix intenten eixamplar-se, buscar a dins teu noves idees, noves maneres de sentir que fas quelcom original, diferent per a molt que sàpigues que segurament molts ja han escrit sobre això abans, que ja han pensat sobre això abans, que ja se'ls hi acudit parlar-ne...
I normalment, amb l'arribada de Sant Jordi la inspiració sembla que faci esforços per a treure el caparró del niu, que intenti alçar el vol. Potser l'incentiu són els concursos literaris, però en aquest cas, no ha sigut pas així i me'n alegro (ja que en certa manera, desmenteix la importància que tenien per mi aquests concursos).
Com els que fan propòsits per any nou, els meus propòsit d'aquest Sant Jordi són:
- Recopil·lar a partir d'ara frases que hagi sentit o llegit i que m'agradin. Segurament no cridaran l'atenció més a que a mi que les he escollides, però si d'una cosa estic segura és que cada dia sentim coses que ens sorprenen en un primer moment, per petites que siguin, i que després oblidem de seguida, deixant que es perdin en la simple anècdota. Aquí en tinc alguns exemples:
Veïna: M'agraden les fotos perquè cadascú es fixa en alguna cosa diferent.
Kyle: Morirás sin apenas haber vivido.
Conversa del bus:
(home) les dones són massa complexes
(dona) cert, per això m'agraden tant els homes.
(...)
- Fer un recopilatori de reflexions de Sant Jordi xD, mai millor dit.
- Viure de ple l'experiència de treballar en una llibreria el mateix dia de sant jordi. Recomanar encara que sigui amb una mica d'invenció, llibres que creus que val la pena llegir, pels quals val la pena dedicar un temps de les nostres curtes vides. RECOMANAR.
- No desinflar-me amb el meu intent de llibre. De moment ho estic aconseguint.
Quins són els vostres propòsits? En teniu o heu pensat en tenir-ne algun?
noves lectures llamineres a la vista,...
o a l'inversa, noves excuses per evitar que t'omplin l'estanteria de llibres que no llegiràs,...
noves activitats per fer durant la diada,...: actes literaris, recitals de poesia,...
o a l'inrevés, noves maneres d'odiar la diada i els escriptors guardonats que la regeixen...
gestos romàntics o plens de tendresa,...
pàtria fins i tot,...
però sobretot, sobretot per a mi el Sant Jordi significa inspiració, creativitat,... una vegada a l'any les fronteres d'un mateix intenten eixamplar-se, buscar a dins teu noves idees, noves maneres de sentir que fas quelcom original, diferent per a molt que sàpigues que segurament molts ja han escrit sobre això abans, que ja han pensat sobre això abans, que ja se'ls hi acudit parlar-ne...
I normalment, amb l'arribada de Sant Jordi la inspiració sembla que faci esforços per a treure el caparró del niu, que intenti alçar el vol. Potser l'incentiu són els concursos literaris, però en aquest cas, no ha sigut pas així i me'n alegro (ja que en certa manera, desmenteix la importància que tenien per mi aquests concursos).
Com els que fan propòsits per any nou, els meus propòsit d'aquest Sant Jordi són:
- Recopil·lar a partir d'ara frases que hagi sentit o llegit i que m'agradin. Segurament no cridaran l'atenció més a que a mi que les he escollides, però si d'una cosa estic segura és que cada dia sentim coses que ens sorprenen en un primer moment, per petites que siguin, i que després oblidem de seguida, deixant que es perdin en la simple anècdota. Aquí en tinc alguns exemples:
Veïna: M'agraden les fotos perquè cadascú es fixa en alguna cosa diferent.
Kyle: Morirás sin apenas haber vivido.
Conversa del bus:
(home) les dones són massa complexes
(dona) cert, per això m'agraden tant els homes.
(...)
- Fer un recopilatori de reflexions de Sant Jordi xD, mai millor dit.
- Viure de ple l'experiència de treballar en una llibreria el mateix dia de sant jordi. Recomanar encara que sigui amb una mica d'invenció, llibres que creus que val la pena llegir, pels quals val la pena dedicar un temps de les nostres curtes vides. RECOMANAR.
- No desinflar-me amb el meu intent de llibre. De moment ho estic aconseguint.
Quins són els vostres propòsits? En teniu o heu pensat en tenir-ne algun?
Però, tranquils, no parlaré gaire sobre el llibre, l'únic que diré és que a vegades és impossible no escriure un xD al marge. Amb Cien años de soledad doblegava l'angle superior dret de les pàgines que m'agradaven, i així ha quedat el pobre llibre. I amb el Quijote vaig dir: marcaré les parts que em facin riure, per si en un futur estic deprimida i necessito riure i algun lladre extraordinàriament pervers m'ha robat les set temporades de les Gilmore i no hi ha cap persona que pugui consolar-me i l'únic que em queda és el Quijote. Aquesta és l'última; a veure què us sembla :)
[Petit context: Estan el Sancho Panza i el Quijote parlant de la "dueña Altisidora", una dona que s'ha burlat del Quijote fent-li creure que estava enamorada d'ell, i diu el Sancho:]
- [...] Pero no puedo pensar qué es lo que vio esta doncella en vuestra merced que así la rindiese y avasallase: qué gala, qué brío, qué donaire, qué rostro, que cada cosa por sí de éstas o todas juntas la enamoraron; que en verdad en verdad que muchas veces me paro a mirar a vuestra merced desde la punta del pie hasta el último cabello de la cabeza, y que veo más cosas para espantar que para enamorar; y habiendo yo también oído decir que la hermosura es la primera y principal parte que enamora, no teniendo vuestra merced ninguna, no sé yo de qué se enamoró la pobre.
- Advierte, Sancho -respondió don Quijote-, que hay dos maneras de hermosura: una del alma y otra del cuerpo; la del alma campea y se muestra en el entendimiento, en la honestidad, en el buen proceder, en la liberalidad y en la buena crianza, y todas estas partes caben y pueden estar en un hombre feo; y cuando se pone la mira en esta hermosura, y no en la del cuerpo, suele nacer el amor con ímpetu y con ventajas. Yo, Sancho, bien veo que no soy hermoso, pero también conozco que no soy disforme, y bástale a un hombre de bien no ser monstruo para ser bien querido, como tenga los dotes del alma que te he dicho.
P.D: xDDDDDDDDDDDDDD
No hay hueco de peña, ni margen de arroyo, ni sombra de árbol que no esté ocupada de algún pastor que sus desventuras a los aires cuente; el eco repite el nombre de Leandra dondequiera que pueda formarse: "Leandra" resuenan los montes, "Leandra" murmuran los arroyos, y Leandra nos tiene a todos suspensos y encantados, esperando sin esperanza y temiendo sin saber qué tememos.
Quan avui, llegint el Quijote, m'he trobat amb això, no he pogut deixar de pensar en aquell dia en què la Laia va obrir Cien años de soledad a l'atzar i em va llegir el primer que va aparèixer, que, curiosament, era això:
La casa se llenó de amor. Aureliano lo expresó en versos que no tenían principio ni fin. Los escribía en los ásperos pergaminos que le regalaba Melquíades, en las paredes del baño, en la piel de sus brazos, y en todos aparecía Remedios transfigurada: Remedios en el aire soporífero de las dos de la tarde, Remedios en la callada respiración de las rosas, Remedios en la clepsidra sectreta de las polillas, Remedios en el vapor del pan al amanecer, Remedios en todas partes y Remedios para siempre.
Algú més veu semblances? :)
Quina aureola més curiosa!
Em van demanar que pengés més fotos de la meva festa d'aniversari, doncs aquí les teniu. Tanmateix, aquest post no pretén penjar només fotos d'aquest esdeveniment tant especial -per mi, és clar- tot i que també ho fa, sinó encoratjar a un dels membres de la festa -present en altres celebracions- a què escrigui més en el seu magnífic blog, ja que si bé hem de ser selectius amb el què fem en el nostre temps lliure, aquesta era una de les meves activitats lúdiques...i si no penja més articles, me n'hauré de buscar una altra :). Aleix, si en alguna cosa t'he ofès (drets d'imatge, d'autor,..) fes-m'ho saber i borraré el post ràpidament. Rebràs les meves humils disculpes. Però sinó anima't! a escriure (és que m'he cansat de deixar-te missatges posant-te sempre el mateix, he buscat un nou sistema, més ehem comprometador)!!
I per cert! Us el recomano sincerament-el blog-!!
http://bluesnocturn.blogspot.com/
I per cert! Us el recomano sincerament-el blog-!!
http://bluesnocturn.blogspot.com/
BUHHH!Fondue d'Idees
Blogs llaminers
-
-
-
-
escamarlansFa 12 anys
-
dives al sofàFa 12 anys
-
>.< (<--Monzó)Fa 12 anys
-
Dones de ferroFa 13 anys
-
Viatges repartits pel globusFa 15 anys
-
-
ZENA HOLLOWAYFa 16 anys
-
-
Un blog amb cara de descafeïnat, sense sucre, i acompanyat d'un croissant i una magdalena.
Cerca d'idees
