s'apoderi de tot en el que sempre has volgut creure.
No dorms perquè de sobte, t'angoixa
veure't convertit en un pedaç, en una esquerda.
Tens por de sentir-te buit,
de no poder omplir de somnis les hores.
Busques poemes sota els llençols
en una matinada encara tèbia.
Trobes només mots, combinacions
tant sols, jocs de paraules.
El què donaries per un bri d'aquells viatges
a llocs estranys, a jardins de somni,
a ports d'il·lusions, a la recerca d'illes, tresors,
al paradís dels versos més destres,...
No dorms perquè encara no has sabut
desxifrar el sentit de la nit.
La fosca se t'ha endut la son i amb ella,
s'ha emportat tots els seus silencis.
(pensant en el llibre...)
Quina manera de fer-te autopropaganda!
Ja m'he llegit el teu segon capítol. Quan ens veiem, prometo un humilíssim anàlisis exhaustiu.
M'agrada molt el to d'aquest poema... No sé com dir-ho, la cadència, el ritme, aquestes coses :)
M'agrada!! :D