Fa un parell de dies, vaig vendre a un professor del Montseny l'antologia que m'estava llegint en els moments morts a la llibreria, "Misteriosament feliç" de Joan Margarit. Un títol temtador no? El cert és que em vaig sentir bé i malament a la vegada: molt bé per a poder recomanar un llibre amb la seguretat de que no l'estava enganyant (pintava molt bé),...malament per no poder acabar-lo. No ensenyar-li hagués estat poc professional xDD.

Fent propaganda -com diria un que jo sé- del llibre que m'estic ullejant ara, "Musicofilia, Relatos de la música y el cerebro" d'Oliver Sacks, m'ha sortit un poema, bé diguem-li així per dir-li d'alguna manera ...

Moments estúpidament perfectes

Les cançons et fan musicar els moments
fent vibrar cada una de les seves lletres.
Són fades que esparceixen la màgia
dels compassos en totes les finestres.
Presents podersos que poden canviar la història.
Les cançons ensucren els perquès
i els omplen de sentit i tot llepant-se els dits,
et fan pensar que qualsevol tòpic pot ser original.
Com aquest poema.
Perquè tu també vols volar però no tens ales.
però ja tens la força per a pensar que tot és possible.


La introducció d'aquest llibre ja és llaminera. Diu que els éssers humans construim la música en el nostre cervell, integrant intervals, timbre, harmonia,.... És un acte inconscient que s'acompanya d'una reacció emocional. Escoltar música no és només un fenomen tant sols auditiu i emocional, sinó també motor com deia Nietzsche "Escoltem música amb els nostres músculs". Portem el ritme de manera involuntària.
I després hi ha la interpretació que fem en la nostra ment. Les persones imaginem amb la música. El llibre són conglomerat d'històries basades en l'experiència clínica de l'escriptor, a les malalties generades per la música.