A la casa de les ombres
s'omplen de tedi les estances.
La vida hi dorm, sense repòs,
esperant el dia amb certa recança.
Mil bocins de cel es filtren
entre les finestres blanques.
Però a la casa de les ombres
ningú obre els ulls
ningú no vol fer fora la basarda.

I a fora, tot esdevé intens,
sol de la tarda clara.
Es fonen horitzons
entre la verdor espessa de les branques,
s'encenen els colors
esperant la cremor de la vesprada.
Quin crit!
Quin esclat de sensacions
que no criden l'atenció
de la casa que mai descansa!

Però amunt,
sobre els contorns,
una espurna fa cruixir la casa plàcida.
És la grua groga de la mort
que ha vingut a despertar-la.

Ara els rocs veuran la llum
però ja no serà la que es pensaven.