de
març
La nodriza. - ¿De dónde vienes?
Antígona. - De pasear, nodriza. Era hermoso. Todo estaba gris. Ahora no puedes imaginártelo; todo está ya rosa, amarillo, verde. Se ha convertido en una tarjeta postal. Tienes que levantarte más temprano, nodriza, si quieres ver el mundo sin colores. (Se dispone a pasar.)
La nodriza. - ¡Me levanto cuando todavía es de noche, voy a tu cuarto para ver si no te has destapado durmiendo, y no te encuentro ya en la cama!
Antígona. - El jardín dormía. Lo he sorprendido, nodriza. Lo vi sin que él se lo sospechara. Qué hermoso es un jardín que no piensa todavía en los hombres.
La nodriza. - Has salido. Estuve en la puerta del fondo, la habías dejado entreabierta.
Antígona. - En los campos todo estaba mojado y algo aguardaba. Todo aguardaba. Yo hacía un ruido enorme sola en el camino y me sentía incómoda porque sabía perfectamente que no me aguardaba a mí. Entonces me quité las sandalias y me deslicé por el campo sin que se diera cuenta...
La nodriza. - Tendrás que lavarte los pies antes de meterte en la cama.
Antígona. - No volveré a acostarme esta mañana.
La nodriza. - ¡A las cuatro! ¡No eran las cuatro! Me levanto para ver si no estabas destapada. Me encuentro con la cama fría y nadie dentro.
Antígona. - ¿Crees que si una se levantara así todas las mañanas, sería todas las mañanas tan lindo, nodriza, ser la primera mujer afuera?
La nodriza. - ¡De noche! ¡Era de noche! ¡Y quieres hacerme creer que fuiste a pasear, mentirosa! ¿De dónde vienes?
Antígona (con una extraña sonrisa). - Es cierto, todavía era de noche. Y yo era la única en todo el campo que pensaba que había llegado la mañana. Es maravilloso, nodriza. Hoy fui la primera que creyó en el día.
Antígona, Jean Anouilh.
No sé qué pensará la primera Antígona de sus sucesoras, ni qué pensará Sófocles de sus nuevas hijas, pero a mí me encanta. ¿Desdoblamiento de personalidad? Sí, puede. ¿Pero no es genial? Tenemos la Antígona-Sófocles, la Antígona-Zambrano, la Antígona-Anouilh y todas las que aún no he descubierto. Y cada una de ellas es Antígona y es a la vez lo que cada autor tiene de ella. Palabras sobre palabras.
No sé qué diría Sófocles si le diera por levantarse de su tumba, pero, desde luego, yo creo que se sentiría orgulloso de su hija, de cómo la han hecho crecer todos los artistas -que ahora también son, un poquito, sus padres-, de cómo se han asegurado de que su voz ya nunca pueda dejar de oírse.
¡Ah! Aprovecho para decir que en mayo Antígona vendrá de visita a Barcelona. ¡Yo no me lo pienso perder! A ver con qué cara se nos muestra ahora...
M'apunto a anar a veure Antígona, que no passi com gerard quintana...
MMM! aquest fragment és de l'Antígona de Sòfocles, no em sona de res...
Guaiii! :D Jo en principi hi aniré amb els d'una assignatura (Tradició grega), però només en principi... I si m'agrada molt, sempre es pot repetir :)
És l'Antígona de Jean Anouilh; ho he posat, ehhh? :P
Unpetóooo!
Postejat en castellà per major ressó internacional? Ets com el Pol!
Només volia recrear-me en la reflexió aquesta de què pensaria Sòfocles si veiés els autors que han reprès i continuat (replantejat, de fet), la vida dels seus personatges. A Hergè no li agradava gens la idea que algú continuès les aventures del Tintín, i la majoria d'autors tenen la deferència de matar els seus personatges més prolífics a les acaballes de la seva vida literària: ho va fer, per exemple, l'Agatha Christie amb l'Hèrcule Poirot i va fer-ho l'Asimov amb el Hari Seldon (i, en general, tota la Fundació). És clar que la familia de l'Asimov va vendre els drets a no sé quin tipus, i ara tenim alguna cosa així com "El regreso del regreso de la Fundación", obra en la mateixa línia que "El Padrino: el Regreso", títol autèntic de l'obra amb els drets de la novel·la del Mario Puzo.
És veritat que hi ha personatges tan vestits de clàssics que un nota que no pertanyen a ningú i tothom fa la seva versió, però a vegades penso que el mínim que pot oferir un personatge al seu autor és tenir el detall de morir al mateix temps que el seu creador (que és el mateix detall que tenien els esclaus dels faraons egipcis quan els enterraven vius en les tombes dels seus amos... ah, no, que això només és un mite).
:D:D ire, ssi ja vas a veure-la plis! no la repeteixis per mi eh?
Jo feia només una tímida proposta
Petonet
Laia
Eiii!
Postejo en castellà perquè em va sortir així en aquell moment, no per qüestió de ressò...
Doncs a mi no em sembla malament reescriure una història. És com fer-li un homenatge a l'autor, no? Jo ho veig així.
Però realment és un tema difícil, aquest... Fa poc vaig estar-ho parlant amb ma germana i a ella li semblava un crim que un home hagués agafat "L'illa del tresor" i l'hagués continuat. Però tu sempre sabràs quina és l'obra original, i si no vols llegir el "replantejament" o la continuació o el que sigui ets lliure de no fer-ho. Potser si a un tal Avellaneda no li hagués donat per continuar el Quijote, Cervantes no hauria escrit la segona part... I si Sófocles no hagués escrit l'Antígona, ara no tindríem l'Antígona d'Anouilh (que és una autèntica passada!).
El primer que et diuen en algunes assignatures és que la literatura es basa en un diàleg constant amb el que s'ha escrit abans i amb la tradició...
No ho sé, tu! És un tema "peliagudo"... Hi pensaré =)
Un petó a totssss!
P.D: i la J.K. ha fet créixer el Harry... Que trist :(
Doncs jo també m'apunto a veure l'obra de teatre...
estic d'acord amb tu, ireee...
petóoo