El Universo puede disolverse en unos pocos segundos y comprimirse dentro de una nota, de una palabra, de un trazo azul. Cascadas de todo lo existente en un solo trazo. Por eso no te extrañe si luego, al sumergirte en él, ves galaxias descomprimiéndose, planetas bailando un tango y oscuridades tan brillantes que deslumbran; decibelios describiendo círculos perfectos, silencios azules. Entonces, si escuchas bien, tal vez hasta podrás oír a la eternidad bostezando.
uohuoh uohhh! IRENE en acció! tornen noves poesies d'aquesta noia tant genial!!!!
SíiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiI!
Quin delit! ;-)
DECIBEl mmm, paraula oblidada al calaix de les paraules complicades i makes.
Molt guai el poema!
Però no deies que no havies escrit res aquesta setmana? O és que ho tenies guardat en un calaix? Sigui com sigui, una poetessa fa poesia, i la poesia (em va costar captar-ho) ho seguex sent per més que l'estructuris en paràgrafs en comptes d'estrofes.
En resum: a mi també m'agrada molt com escrius!
(D'altra banda, com a opinió personal diré que l'espai -i la immensitat, i el buit, els planetes i allò que és infinit o no és- potser sigui l'única cosa no necessàriament depriment sobre la qual valgui la pena reflexionar.)
M’he tornat boig perquè sabia que això ho havia llegit en una altra part, però no sabia on!
T’he dit mai que m’encanta Kandinsky? Bé... potser no t’ho he dit perquè m’acabo de donar compte que m’agrada. Aixx... jo i el meu nivell de cultura! xD
GeR.