de
març
5 minuts i em poso a estudiar anglès, no em renyeu please.
No sóc gens religiosa, potser abans ho era però això no treu pas el fet que em senti orgullosa de la meva Santa, Santa Eulàlia, co-patrona de Barcelona. En llatí significa "la ben parlada", característica que tothom desitjaria tenir :D, en tot cas, tot estudiant de lletres. És que avui he anat a una exposició al Museu d'Història de la Ciutat i en parlaven (no us avorriré gaire més ;-))
Serà una llegenda però quin patiment! com la van martiritzar la pobrissona...
Un dels turments que va patir va consistir a llançar-la rodolant dins una bóta plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia. Un altre turment fou el del foc, però miraculosament les flames s'apartaven del seu cos per dirigir-se contra els botxins. Diu la llegenda que la van clavar tota despullada en una creu. En aquell moment per preservar la seva intimitat li van créixer els cabells i va començar a nevar.
Parlant de noms, us agrada el vostre nom? Considereu que té musicalitat (o sonoritat, en el bon sentit de la paraula)?A mi m'encanta. ;-) Ni Eu, ni Lali, ni Eulàlia: jeje LAIA.
Se m'ha acabat el temps. RInnnnnnnnnnng!
M'agrada que em facis aquesta pregunta...
No sé com dir això perquè no soni extrany. El cert és que el meu nom m'agrada, però no només és això... crec que em defineix. Tenint en compte que no tinc més remei que viure la meva vida a través meu, sempre m'he sobtat que m'envoltin coses tan mundanes. Donat que només viuré una vida, em sorpren tenir un físic concret, una mare i un pare concrets, viure en una ciutat concreta (per més que m'estimi Barcelona), etcètera. Trobaria més normal viure en una ciutat abstracte, o en un paradigma de ciutat, perquè, després de tot, la meva vida, per a mi, és el paradigma de vida, i quan jo em mori no m'importarà si s'acaba l'Univers sencer (bé, m'importa, és clar, per això que vull que els meus amics estiguin vius i feliços, però m'importa ara: quan sigui mort, és clar, ja no m'importarà res).
I a què ve tot aquest recull de filosofia barata? (Eh!, no es filosofia barata!: no m'han oferit absolutament res per ella.)
Doncs per respondre a la pregunta de si m'agrada el meu nom, i tot això. Resulta que trobo l'Aleix aquest que van decidir posar-me els meus pares com el nom més encertat que podien posar-me. No com una cosa concreta que m'estimi molt, sinó com el que més m'escau, com el paradigma de nom (considerant que el nom és, en essència, l'identificador de les persones).
I això és tot. Sí, quin rotllo, eh? No sabia com comentar aquest post amb dues ratlles... No et preocupis, però, Laia! Has afegit un nou post, avui, i aquest, i els comentaris que hi posin, passarà desaparcebut.
Visca!
No tan desapercebut... :P
A mi m'agrada molt el teu nom, Laia. Ara acabo de recordar aquell poema que deia: "La divina Eulalia ríe, ríe, ríe..." :)
I la veritat és que estic molt contenta amb el meu. Una mica com el que diu l'Aleix. Seria tan raro que tinguéssim un nom diferent al que tenim... Canviaria alguna cosa? Seguiríem sent nosaltres? Uhmmm... Jeje.
"La ben parlada". I agree! ;)
un petóooo!
Després d'haver dormit prou temps... quin rotllo que vaig engegar! Només vull dir que era molt tard, tenia son i... bé, que l'Aleix del comentari no em representa... del tot.
Deixant de banda l'autocompassió, només volia preguntar què va fer l'Eulàlia perquè provessin en ella un ventall tan variat de tortures. I, és clar, dir que tots els vostres noms són tan bonics... i taaaaan bufons (és broma, és broma, només volia fastidiar la Irene i el seu punyent anticatalanisme!).
per defensar la seva fe... això és l'únic que sé i, bé, no m'estranyaria perquè en aquella època deuria ser un acte molt revolucionari.