de
març
- [...] Che vuole che importi a me, agli uccellini, alle rose, alla fontanella della sua guerra? Cacci il merlo da quell'acacia; se ne volerà nel giardino accanto, su un altro albero, e seguiterà di lí a cantare tranquillo e felice. Noi non sappiamo di guerre, caro signore. E se lei volesse darmi ascolto e dare un calcio a tutti codesti giornali, creda che poi se ne loderebbe. Perché son tutte cose che passano, e se pur lasciano traccia, è come se non la lasciassero, perché su le stesse tracce, sempre, la primavera, guardi: tre rose più, due rose meno, è sempre la stessa; e gli uomini hanno bisogno di dormire e di mangiare, di piangere e di ridere, d'uccidere e d'amare: piangere su le risa di jeri, amare sopra i morti d'oggi. Retorica, è vero? Ma per forza, poiché lei è così, e crede per ora ingenuamente che tutto, per il fatto della guerra, debba cambiare. Che vuole che cambi? Che contano i fatti? Per enormi che siano, sempre fatti sono. Passano. Passano, con gli individui che non sono riusciti a superarli. La vita resta, con gli stessi bisogni, con le stesse passioni, per gli stessi istinti, uguale sempre, come se non fosse mai nulla: ostinazione bruta e quasi cieca, che fa pena.
Pirandello (1867-1936), "Colloqui coi personaggi", Novelle per un anno.
- [...] Què vol que ens importi a mi, als ocellets, a les roses, a la font, la seva guerra? Caci la merla d'aquella acàcia; volarà al jardí del costat, sobre un altre arbre, i des d'allà seguirà cantant tranquil·la i feliç. Nosaltres no sabem res de guerres, estimat senyor. I si vostè volgués escoltar-me i donar una patada a tots aquests diaris, cregui que després se n’alegraria. Perquè són totes coses que passen i, si bé deixen petjada, és com si no la deixessin, perquè sobre les mateixes petjades, sempre, la primavera, miri: tres roses més, dues roses menys, són sempre la mateixa; i els homes necessiten dormir i menjar, plorar i riure, matar i estimar: plorar sobre els riures d’ahir, estimar sobre els morts d’avui. Retòrica, cert? Però per força, ja que vostè és així, i creu per ara ingènuament que tot, pel fet de la guerra, ha de canviar. Què vol que canviï? Què expliquen els fets? Per enormes que siguin, sempre són fets. Passen. Passen, amb els individus que no han aconseguit superar-los. La vida resta, amb les mateixes necessitats, amb les mateixes passions, pels mateixos instints, igual sempre, com si no fos mai res: obstinació “bruta” i quasi cega, que fa pena.
(L'he traduït jo, i per això està com està... -"Que fa pena", que diria Pirandello-. Però m'ha agradat fer-ho. Encara que m'ha servit per adonar-me que el meu diccionari d'italià ha desaparegut... I per comprovar que els diccionaris d'Internet no tenen gaire qualitat... En un pretenien que pagués i tot!)
Quan, fa uns quants anys, vaig sentir per primera vegada el títol Sis personatges en busca d'un autor, ja vaig saber que el seu autor només podia ser genial. Però no va ser fins fa poc que vaig llegir un conte seu. I no m'equivocava... Suposo que els personatges van acabar trobant-lo.
He posat el text en italià perquè tinc el llibre en italià, però si voleu busco una traducció...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Busca, busca. No sé com dir això sense avergonyir-me, però... en fi, no entenc l'italià.
Els meus pares suïssos em regalaven coses més cares que els meus pares italians, i al final (de petit jo era molt egoista) vaig acabar estimant-me més els primers i aprenent rus.
I després de tot el teu esforç, et vas assabentar que per ser lingüista no es necessita ser políglot. Llàstima!
Traduït està :)
Bé, no puc confirmar la veracitat de la traducció, perquè no sé llegir l'original, però no sembla que els teus esforços hagin de "fer pena", Irene.
I el text té molt encant!
Descontextualitzat com està, a la segona lectura ja m'ha agradat. I aleshores he sentit un gran alleugeriment: sempre he dit que mai passa res, que les coses no canvien, i ara ve algú i diu el mateix amb paraules més encertades.