La ruta del cafè, sí senyor, qui vulgui descobrir nous racons on degustar una bona tassa de cafè que consulti la fondue, i allà trobarà un munt de suggerències. Aquesta imatge és d'una model molt bufona que sempre es deixa fotografiar als Quatre gats, una cerveseria modernista molt important i molt amagada al centre de Barcelona (en un carreró al costat de portal de l'Àngel). Per a mi és molt emocionar, poder seure allà on han estat asseguts artistes tant fonamentals com Picasso, Gaudí, Casas o Russinyol...però bé, deixant que sigui un lloc amb molta història, és un espai entrenyable ple d'objectes i cartells de l'època (la majoria reproduccions) i no especialment turístic com havia pensat.

Us passo la web que tenen:
http://www.4gats.com/

Cafeters i cafeteres, no us el perdeu!

Si alguien me abrió la puerta a la poesía (y sin que yo hubiera llamado) fuiste tú. Es verdad, fue tu voz, tu sencillez, esas palabras que me llegaban tan fácilmente, las que me hicieron entrar en ese mundo que siento tan mío ahora. Me gustaba tu ritmo y cómo decías las cosas, cómo convertías los poemas en conversaciones, y viceversa. Ahora hacía tiempo que no te leía, pero tu voz sigue llegando igual de nítida, tu ritmo sigue deteniéndolo y empujándolo todo en un instante...

¿Qué decir, entonces?

Hasta siempre, Mario. Y muchas gracias.

Alguns us preguntareu perquè tantes paraules dedicades a la inspiració, però no puc evitar recordar-vos (amb molta tendresa per suposat) que ella és un dels fenòmens més curiosos de la història.
El cas és que sempre ha d'arribar de manera inesperada, sovint de manera indesitjada. No tindrà mai en compte que estiguis a quatre passes dels exàmens finals, això mai, o que hagis de dedicar temps a altres ocupacions, lluny del que ella és i demana. Li és igual. El cap s'omple de bones intencions i comences a actuar com el que la gent defineix com una bona somniatruites.
No parlo però, de que de cop i volta, et vinguin una allau de bones idees a sobre, i que per força, davant la seva increïble originalitat, et vegis obligat a escriure-les en algun lloc. Com diria Einsten, les bones idees mai s'obliden i segurament, d'aquestes no n'hauré tingut gaires tret potser de molt comptades vegades. Però hi ha alguna cosa, lluny potser de la genialitat, que t'empeny a agafar el boli i posar-te a escriure, la inspiració en definitiva. Potser no surten poemes o novel·les d'aquesta música entremaliada que se't fica dins l'orella, insistent, però ja estàs escrivint, i et sents plenament satisfeta amb el sol fet de ser capaç d'ordenar els teus pensaments en unes quantes ratlles, de poder abocar-hi somnis i sensacions: la sensació que fa bategar aquest dia que la inspiració ha decidit presentar-se i tu no l'has volgut deixar escapar.
Tot això, és clar, a ritme de la música a tot volum que tant t'agrada, després potser d'un cafè en bona companyia. Cafeïna, una conversa, i música enllaunada, i ja està, no necessites més ingredients per tenir la inspiració a la butxaca: està allà disposada a fer-te sentir bé durant una estona. I acaba fent-te pensar que és fàcil estar content amb poca cosa, que val la pena passar-se vint minuts en un banc al costat del tramvia pensant que la inspiració i la imaginació són les meves més fidels companyes de viatge de cada dia. Els hi dec molt més del que em penso.

Bon cap de setmana!

Ja sé que en aquest post és possible que us em tireu a sobre però no he pogut reprimir penjar-lo ja que per a mi a sigut una sensació molt estranya. Per uns moments, quan el Barça ha fet l'últim gol als dos últims minuts, he sentit alguna cosa semblant a l'alegria i l'emoció que no et permet deixar de somriure. I sí, és una reacció que segurament té tothom quan passa una cosa a últim moment però... jo mai he sentit cap afinitat pel futbol, ni tant sols pel Barça...sentint-me és clar una mica bitxo raru, més aviat, un bitxo raro total. I avui, per primer cop, en 20 anys, he participat en certa manera de l'emoció de tots els seguidors que feien soroll al carrer, celebrant-lo. No sé què és el què ha fet que la radio estigués encesa fins a l'últim moment, quan ja a casa meva ho donaven per perdut però el cas és que ho estava i la sensació m'ha agradat :). Així que per primer cop en 20 anys de la meva vida, diré: Visca el Guardiola i Força Barça!

A la casa de les ombres
s'omplen de tedi les estances.
La vida hi dorm, sense repòs,
esperant el dia amb certa recança.
Mil bocins de cel es filtren
entre les finestres blanques.
Però a la casa de les ombres
ningú obre els ulls
ningú no vol fer fora la basarda.

I a fora, tot esdevé intens,
sol de la tarda clara.
Es fonen horitzons
entre la verdor espessa de les branques,
s'encenen els colors
esperant la cremor de la vesprada.
Quin crit!
Quin esclat de sensacions
que no criden l'atenció
de la casa que mai descansa!

Però amunt,
sobre els contorns,
una espurna fa cruixir la casa plàcida.
És la grua groga de la mort
que ha vingut a despertar-la.

Ara els rocs veuran la llum
però ja no serà la que es pensaven.