de
maig
Quan no es pot estudiar ni deixar d'estudiar, l'únic que es pot fer és escriure un post com (per exemple) aquest.
Però fa dies que tinc una marca en aquesta pàgina d'Orlando (encara que cada pàgina mereixeria ser marcada), i ha arribat el moment d'admetre que ni estudiaré ni faré cap altra cosa útil en lloc d'estudiar, així que més val que us presenti aquesta meravella:
Y ahí entonces volvió, día tras día, semana tras semana, mes tras mes, año tras año. Vio dorarse las hayas, y desrizarse los helechos tiernos; vio la hoz de la luna y después el círculo; vio... pero sin duda el lector puede imaginarse la continuación de este párrafo y cómo cada árbol y cada planta de los alrededores aparecía primero de color verde, luego de color de oro; cómo las lunas nacen y los soles se ponen; cómo la primavera sigue al invierno y el otoño al verano; cómo la noche sucede al día y el día a la noche; cómo hay primero una tormenta y luego buen tiempo; cómo las cosas siguen como están por dos o tres siglos, salvo unos granos más de polvo y algunas telarañas que una vieja puede barrer en media hora; hechos que caben en la breve fórmula: "Pasó el tiempo" (la cifra exacta podría ir entre paréntesis) y no sucedió nada.
Orlando, Virginia Woolf ( a l · l u c i n a n t ).
I encara fa més dies que em vaig trobar aquesta frase en un article de gramàtica i me la vaig apuntar a l'agenda per ensenyar-vos-la, perquè, realment, s'ho val:
La realidad objetiva es percibida a través de una cierta reticulación determinada por la peculiar estructura psicofísica que es el hombre.
La temporalidad verbal en español, Guillermo Rojo.
Mai havia pensat que un article de gramàtica seria el causant d'un atac de riure. Algú s'ha sentit al·ludit amb això de "peculiar estructura psicofísica"?
Però fa més temps encara que penso que algunes frases de "Wa Yeah!" (per exemple, aquestes) es mereixen ser al nostre blog:
Sa zebra que passa un semàfor
i com se desmunta un bidet,
cosmètics i Margaret Astor,
ja sé com s'escriu Juliette!
Jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també:
un llapis d'Ikea, un pistatxo,
wa yeah!
Que divertit lo que escric quan estic avorrit, per exemple es teu cos i es jersei destenyit, es carrer blanc de sol, es meu cos a damunt, per exemple es teu llit de penombra i llençols, amb es termo "espenyat"... per exemple adormits.
(Algú més sent "oh yeah" en lloc de "wa yeah"? O estic realment sorda?)
I bé... Us desitjo més sort que la meva en això de l'estudi. Sigueu feliços. I aquesta nit, a saltar!
Sempre m'han fascinat les persones estudioses. Certes noies estudioses, a més, encara em fascinen més. Jo, a tot plegat, l'única cosa que puc dir és "i ara he de llegir-me les lectues de castellà?".
He deixat de creure en el métode científic i l'intercanvi de coneixements entre els acadèmics, encara quan no hi ha dues coses que siguin més diferents que "ciència" i "gramàtica". La lingüística, és curiòs que no ens hàgim adonat abans, necessita revolucionar-se.
I ja n'hi ha prou de fer veure que el que hi ha al quart pis de l'edifici nou de la UB és un laboratori.
Al marge d'això, només em queda dir que és cert que Orlando pinta bé (què tindran els narradors aquests, com el de "Cien años de soledad", que tant ens agraden?) i que "Wa Yeah!" em sembla una grandíssima cançó, i que el concert d'ahir, fins i tot sense saltar, va ser per a mi una experiència que... Vaja. Una mica més i deixo que la meva vena bleda, que darrerament s'ha estès fins ocupar totes les artèries del meu cos, faci de les seves.
La guardaré dins la meva solitud, o per a certes companyies.
Qué entretenido es este blog :)
Just quan estava llegint el post estava escoltant wa yeah xD (i et puc confirmar que jo també sento ohh yeah)(a part d’afònica només et faltava estar sorda... així qualsevol et truca a casa! xD)
Vaig a descansar en PAAU.
g e r m a n =)
PD: desprès del supe-post de l’aleix el meu sembla una merdeta. "."