Summertime és una ària composta per George Geshwin, compositor de la famosa peça "Rapsody in Blue", per a una òpera de 1935. La cançó s'ha convertit en un estàndard del jazz. La peça s'inspirava amb la música afroamericana del moment i en les nanas. Aquí una inacabable llista de versions, entre elles la de Morcheeba, de la qual va sorgir la discussió sobre l'origen d'aquesta cançó:
Chet Baker, Celine Dion, Charlie Parker, Paul McCartney, Marilyn Manson, Morcheeba, Johny Cash, Tommy Dorsey, Billie Holiday, Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Miles Davis, John Coltrane, Louis Armstrong, Coleman Hawkins, Nina Simone, Sarah Vaughan, Bessie Smith, Diana Krall, Scarlett Johanson (!!),...entre molts altres.

Senyores i senyors, senyoretes i senyorets, nens i nenes, nadons, nadones, gossos, gats i tot allò que es bellugui, aquí a fonduedidees, us proposem l'enquesta més difícil i complexa que us pogueu imaginar.
Exacte! parlem de l'elecció d'aquests quatre postres exquisits de xocolata:

1. El gelat de xocolata belga Häagen Dazs.
2. Les cookies
3. Les muffins.
4. Els brownies.

Com que us pot resultar extremadament difícil decidir, hi ha la possibilitat de posar més d'una opció.

Animeu-vos doncs a aquesta nova enquesta chorra!

Com que l'Ire no ha comentat la darrera enquesta ho faré jo, que fa pena que s'oblidi. La opinió respecte els propòsits de cap d'any es mou entre la idea que són una autèntica xorrada (perquè esperar fins al dia 31 a les 24h?) i per la idea que està bé tenir un punt simbòlic on "tornar a començar".
Personalment, m'adic més a la primera opció però és cert que també va bé tenir un punt de referència.
Trobo que és una enquesta bastant encertada ja que és una pregunta que ens fem alguna vegada tots plegats i que està molt més ben pensada que la meva.

Muak!

I després d'aquesta introducció díriem ejem extravagant i malaltissa, he d'avisar-vos d'una cosa que potser us perjudica: avui estic molt "inspirada" (si és que d'això se'n pot dir inspiració...) o sigui que cordeu-vos els cinturons que començaré a enlairar-me en un tres i no res. Encara sou a temps de baixar de l'avió i deixar de seguir llegint.

Avui he tornat a pensar en la màgica festa de Sant Jordi...de fet, el pensament no ha sortit com un bolet del no res sinó que m'ha vingut després de sentir-me molt malament per lo poc que llegeixo ara, en comparació al que llegia de petita.
Segurament, no m'agradarà sentir-me parlar així però no és fàcil reprimir-ho sense enganyar-me a mi mateixa. Així que deixaré córrer la meva sincera opinió lliurement:
Sant Jordi és la festa ensucrada i fantàstica on tothom es regala llibres i roses. Encara considero que regalar-se roses és un gest bonic, però només si la persona que et regala la flor significa quelcom per a tu. Reconec que també fa gràcia amagar roses darrere l'esquena i en un moment donat sorprendre a un amic o a un familiar proper amb una flor tant bella. Però no és el mateix...
Les flors són i seran elements molt poètics i artístics en la nostra vida, si no assoleixen els límits de la cursileria més embafadora. Contràriament, em sorprén que encara ens agradin tant, quan ja ningú (o gairebé ningú) de la meva edat els hi agrada la jardineria.
En canvi, no puc dir el mateix dels llibres. Per a mi, no es poden regalar, almenys tant fàcilment com solem fer-ho. És cert, amb un llibre sempre quedes d'allò més bé perquè sempre va supeditat a una certa intel·lectualitat. Moltes vegades es regalen llibres que has llegit i que enlloc de recomanar-los-hi, has preferit donar-li personalment en forma de present. Justament penso que les recomanacions són un gran invent ja que et permeten escollir amb el teu propi criteri si vols llegir aquell llibre no. Per què li dóno tanta importància als llibres? No és el mateix que regalar una pel·lícula o un disc (deixant de banda, les avantatjoses possibilitats que ofereix Internet avui en dia)? Suposo perquè un llibre requereix una dedicació molt més gran que cap de les altres coses. D'entrada, la teva atenció s'ha de focalitzar només en la seva lectura, necessites la vista i les mans i sí, pots escoltar música però a la mínima interrupció, has de tancar el llibre. En canvi, en un audiovisual, a no ser que siguis molt estricte a no perdre't ni una paraula (que és mooolt respectable, i molt lògic) tens més marge de maniobra, pots estar fent una altra cosa. Això és clar, si no està al cine, que si et sona el mòbil o fas un esternut, no ho expliques.
I no parlem de la música, amb la qual pots fer infinitat de coses a més d'escoltar-la i gaudir-la. Ja ho vaig dir en un article però és ben cert que el so acompanya i t'ajuda a no sentir-te sol :) en moments de parèntesi.
Però no és per això que dic que cal tota la teva dedicació amb un llibre. Quantes hores inverteixes per una novel·la de mida més o menys estàndard? A no ser que siguis un devorador ferotge de llibres com el Carles, que llegeix gairebé a la velocitat de la llum, són moltes estones al bus, al llit, entre classes, ...on sigui. I suposo que també és aquí on està la gràcia. Les pel·lícules no solen veure's fragmentadament i tampoc encara no he vist ningú enganxat a la pantalla a les parades del transport públic ni a la universitat, com aquell qui es dedica a resoldre sudokus.

I ara les disculpes més sinceres: sento que les meves idees siguin tant poc nobles comparant-les amb les de la nostra somniadora Irene, la qual admiro obertament sense poder fer res al respecte. M'agradaria volar com ella, per llibreries, buscant títols de llibres interessants als quals seduir i endur-me'ls a casa però no puc. És curiós! Isabel Coixet (sento Pol que tinguis que tornar a sentir aquest nom, si és que dóna la casualitat has ullejat l'article) va escriure "Mi vida sin mí" gràcies a aquest ritual d'anar a una llibreria buscant títols de llibres que t'agradin. En una d'aquestes ocasions, va descovrir una col·lecció de contes que li van servir per fer la pel·lícula: "Simulando que la cama és una canoa" (els he buscat però no els he trobat mai, no són gaire coneguts crec).

I finalment, afegir que com que jo he perdut una mica la pols de fada que fa volar a les persones com l'Irene, he decidit dedicar-me a pintar ocells. Almenys així, faig volar els meus quadres.

Vet-ho aquí que el bon déu de Sant Climent de Taüll de la Vall de Boí va preguntar-li a una de les seves "fidels" (o no tant fidels) estudioses (en aquella època de castedat, les creients eren dones): "Laia, per què et fa tanta por aquest examen?"
En fin, no crec que l'audiència del blog pugi amb una imatge romànica però havia de fer un punt i seguit a l'intensiu estudi per poder reprendre'l amb un somriure, tot i que en aquella època segur que estava prohibit.
Avui m'he fet la pregunta de si els profes de medieval han de ser per força creients...la veritat és que si fos per mi, em jugaria la pell que tots ho han de ser. Sinó, quina vida! Si rebutges totes i cada una de les icones cristianes, com és el meu cas,...com et poden agradar explicar-les?

(I ara un parèntesi, potser una mica més animat que les verges fàtues, nècies, immaculades, assumptes i tots els adjectius devots que vulgueu posar-li. Avui m'he adonat que les sèries romanticones m'estoven molt. Tant de romanticisme m'embafa però després d'uns quants capítols, no puc evitar posar-me tova com una magdalena. Prefereixo però, les sèries fantàstiques tipo Heroes, o d'humor com IT Crowd o Scrubs, aquelles tenen de tot amb la seva mesurada dosi. O sigui que ja ho sabeu, si no voleu fer volar coloms no mireu Ally MacBeal, ni Gilmore Girls ni Californication fins i tot...i sobretot sobretot no us les poseu en francès, el resultat és fastigosament eficaç)!!!

el cel somriu del revés

obres la finestra encara que sigui gener i no diumenge, perquè entra aquell aire matinal i l'edredó et diu: tapa't

la llum es deixa atrapar pel clic

I aquesta és la banda sonora obligatòria: