En el proceso de creación de un texto literario interviene, sobre todo, el deseo de emplear determinados recursos de la lengua (metáforas, comparaciones, paralelismos...).
O això diu un llibre de text de literatura de la ESO. Confesseu, va! Sé que si escriviu és només per l'irrefrenable desig d'emprar determinats recursos de la llengua. Determinats. Espera, anem a veure... Sí, en el primer vers posaré una metàfora, i el segon i el tercer seran paral·lels (verb-subjecte-complements o subjecte-verb-complements? Això encara m'ho he de pensar). Al quart hi haurà una comparació ("dientes como perlas", si pot ser) i al cinquè un quiasme. I no ens oblidem de la sinestèsia, per favor!
Sí, sens dubte, això és el que pensa un poeta abans d'escriure un poema. Oh, quina fam de metàfores!
¿Es pensen que les metàfores es planegen, i que quan repeteixes una paraula perquè sona bé estàs pensant: "mira que bé, vaig a fer una anàfora" i que quan et dóna per dir "blau silenciós" és només per ajuntar el sentit de la vista amb el de l'oïda perquè un futur estudiant amb llapis a la mà subratlli aquest vers i anoti al marge: "sinestèsia"?
Odio els noms dels recursos estilístics. Una cosa tan natural no hauria de tenir nom. No s'hauria de buscar i catalogar. Si tu no la penses quan l'escrius, per què algú l'ha de pensar quan la llegeix? Bé, en fi, deu ser que no sóc una dona de recursos.
Sort que la Wislawa m'entén quan diu:
Por ejemplo, cuando en mi poema sobre el yeti dicen que se trata de Stalin, o cuando intentan analizar qué simboliza una piedra. ¡Nada! El yeti es el yeti, y la piedra es una piedra. Hay una costumbre excesiva de leer entre líneas, de buscar mensajes secretos. Mi poesía no esconde nada. El día que quiera criticar a los gemelos Kaczynski, los llamaré por su nombre, no los compararé con Rómulo y Remo.
I això és el que ha passat quan he posat "recursos estilísticos" a Google-imágenes xD:
D'acord, ja està, desfogament realitzat :)
