Salut!
Diuen que les coses improvisades solen ser sempre les millors. No esperes res. Sigui qui sigui que se li hagi acudit, té tota la raó. Saps que tens un full en blanc excitant que cal escriure sense pautes i no pots reprimir una sensació d'eufòria incomprensible que t'impedeix pensar en res més. Així va ser el meu viatge a Ginebra, una setmana del tot meravellosa i perfecta, gairebé màgica. Un viatge sense expectatives de cap mena. Ha de ser per força, quelcom cotitzadíssim. M'enyoraria? Tindria flashbacks com en les pel·lícules de ciència ficció? Havia d'estar contenta? Emocionada? Podria absorbir tanta xocolata? Compte! Recorda: ets un full en blanc en aquests moments i encara no hi ha la tinta que pugui definir quina serà la teva història definitiva.
Diuen que les coses improvisades solen ser sempre les millors. No esperes res. Sigui qui sigui que se li hagi acudit, té tota la raó. Saps que tens un full en blanc excitant que cal escriure sense pautes i no pots reprimir una sensació d'eufòria incomprensible que t'impedeix pensar en res més. Així va ser el meu viatge a Ginebra, una setmana del tot meravellosa i perfecta, gairebé màgica. Un viatge sense expectatives de cap mena. Ha de ser per força, quelcom cotitzadíssim. M'enyoraria? Tindria flashbacks com en les pel·lícules de ciència ficció? Havia d'estar contenta? Emocionada? Podria absorbir tanta xocolata? Compte! Recorda: ets un full en blanc en aquests moments i encara no hi ha la tinta que pugui definir quina serà la teva història definitiva.
Aviat però, vaig començar a esgarrapar records de tot arreu. Tinc bona memòria pel què fa la meva infància. Recordava els parcs perfectament: enormes, plens d'arbres i gespa (allà no es plantegen prohibir trepitjar-la) i tobogans i gronxadors plens d'originalitat. De fet, el que més recordava era l'atmosfera de Ginebra: l'aire fresc i net i els sorolls de la natura barrejats amb l'estrany silenci de les persones. No ho sabria definir millor.
I si, no vam perdre ni un segon. Amb el Flavio vam recórrer cada un dels indrets que podia despertar en mi velles i noves sensacions: escoles, carrers, passejos,... Suïssa en cercles vam titular-ho. Primer vam caminar pel casc antic però de seguida ens va caldre la bici per a recórrer distàncies més llargues. No podíem oblidar-nos de visitar el CERN, la ONU ni una de les muntanyes que envolten Ginebra: el Salève d'on es tiren els parapents, tant lleugers i tant fràgils a la vegada.
El Flavio sobre les seves quatre rodes :) 
Davant la ONU, ens vam refrescar amb la bici. Va ser molt diver!
Alçant el vol al Salève. Tot sembla tant fàcil...Seria gairebé de mala educació no parlar del "Marché aux puces", una fira entrenyable. Els Encants suïssos res tenen a envejar als de Barcelona. Hi ha quelcom que els embolica d'una màgia molt poderosa. Hi havia una caravana on venien menjar i begudes que no vaig poder evitar fotografiar.
La "Place du Molard" també havia sigut víctima d'algun misteriós sortilegi. A la nit, algunes de les pedres del paviment s'il·luminen creant una atmosfera realment màgica i il·lustrant-nos el seu caràcter de ciutat cosmopolita amb missatges en totes les llengües inimaginables.
Suïssa sobre rodes era estressant i trepidant a la vegada. Però encara no sabia el què era recórrer-la en tren. Gruyères, Martingy, Sion, Berna i Lucerna ens esperaven plens de petites sorpreses. Foren dos dies de més de vint-i-quatre hores (o això em van semblar) plens de converses entranyables, molt de formatge (Gruyères de 35 kgs. en fila índia), i centenars de fotos metrallant paisatges.
No cal dir que l'inexpressable atractiu del llac més gran d'Europa va causar en mi l'efecte desitjat. Ho he de dir malgrat soni exagerat. Me'n vaig enamorar. Tant enorme, tant impassible...un miralls envoltat de muntanyes. Des d'el tren, encara era més encisador. Allò no es podia fotografiar.
Tampoc vam quedar curts de personatges estrafolari.s Recordo especialment l'home que ens va estrènyer la mà en un restaurant i després ens va demanar fondue. Malauradament no ens quedava ni una gota. O aquella colla d'espanyols jubilats que semblava que perseguíem o que ells ens perseguien a nosaltres. Després de trobar-nos-els cinc vegades en tant sols dos dies ens vam començar a preocupar.
I de cop i volta, zas! Quan semblava que saltàvem del poble de la Heidi a un altre conte ple de turons verds i vaques manyagues, va arribar el dia en què calia fer les maletes i tornar cap a Espanya. Abans però, vam gaudir dels focs artificials sobre el llac de les Festes de Ginebra. El llac il·luminat amb taques de colors era encara més magnífic.
Vaig trigar a adonar-me'n que amb una setmana no t'acabaves Suïssa! De mida pot semblar petita, molt bufona però un cop hi ets, rendibilitzar el temps és gairebé una professió d'elit.
Si em demanessin que retregui alguna cosa d'aquest viatge els hauria de deixar amb la paraula la boca. Per molt que m'hi esforci, de mi no en surten més que lloances.
I de sobte la gran pregunta: com hauria estat la meva vida si m'hagués quedat allà? Evidentment, incomparable amb la que tinc i suposo que implantejable. Fer-ne hipòtesis era una mica absurd i potser per això, mai se'm havia acudit aturar-m'hi.
Sembla difícil resumir en tant poques paraules tantes coses viscudes o reviscudes. Però calia intentar-ho! Doncs aquí la teniu: Suïssa embotellada en aquest post sintètic del que va ser per a mi aquest gran viatge! Amb tot, només se'm acut un mot per tancar-lo: MERCI!
