Ja sé que en aquest post és possible que us em tireu a sobre però no he pogut reprimir penjar-lo ja que per a mi a sigut una sensació molt estranya. Per uns moments, quan el Barça ha fet l'últim gol als dos últims minuts, he sentit alguna cosa semblant a l'alegria i l'emoció que no et permet deixar de somriure. I sí, és una reacció que segurament té tothom quan passa una cosa a últim moment però... jo mai he sentit cap afinitat pel futbol, ni tant sols pel Barça...sentint-me és clar una mica bitxo raru, més aviat, un bitxo raro total. I avui, per primer cop, en 20 anys, he participat en certa manera de l'emoció de tots els seguidors que feien soroll al carrer, celebrant-lo. No sé què és el què ha fet que la radio estigués encesa fins a l'últim moment, quan ja a casa meva ho donaven per perdut però el cas és que ho estava i la sensació m'ha agradat :). Així que per primer cop en 20 anys de la meva vida, diré: Visca el Guardiola i Força Barça!