Estimadíssims blogoloqueros i blogoloqueras, com que ara estic tant entusiasmada amb Història del Jazz, m'agradaria afegir algun dels articles que he fet per l'assignatura. El primer és el de la Mina Agossi, de la qual, l'Aleix i l'Irene ja en saben alguna cosa :)
Ara ja fa més d'un mes, Mina Agossi va presentar el seu nou disc “Simple Things?” al Club Jamboree de Barcelona, un disc compost per versions de clàssics i alguns temes propis. La cantant va actuar acompanyada per Eric Jacot al contrabaix i Ichiro Onoe a la bateria.
Mina Agossi és un clar exemple de la cantant de jazz que experimenta amb la pròpia veu aconseguint efectes sonors insòlits i a la vegada, sorprenents. En un primer moment, podem pensar que l'estrany acompanyament instrumental amb el qual actua pot resultar pobre per a l'oïda de l'espectador. Però aquesta peculiar formació subratlla la força d'una Mina sola a l'escenari i permet potenciar la seva veu, que ja de per si, val la pena. Encara així, el grup també es va valer dels solos de cada instrument formant així un trio homogeni i amb una compenetració molt aconseguida.
La cantant francoamericana va ser capaç de captivar el públic amb aquella veu potent i seductora, capaç d'abordar una àmplia tessitura. Les seves improvisacions gairebé delirants em van recordar una mica a la tècnica de l'scat tot i que també hi havia moments que els seus sons em feien pensar en cants ètnics o fins i tot rituals. La seva elegància rau en la seva capacitat de modular diferents sons amb les cordes vocals i també en l'expressivitat que transpira amb el llenguatge corporal. No només té una veu sensual, els seus atípics gestos i fins i tot el seu somriure són importants per a les seves cançons.
He de dir que també em va agradar com es va resoldre el concert: amb una naturalitat distesa i molts tocs d'humor. Hi ha havia una relació molt entranyable entre la cantant i el bateria, que va fer una espectacular actuació tocant a vegades, amb les pròpies mans. La sonoritat del contrabaix, generalment tocat a corda pinçada, també era bastant insòlita.
Per a acabar, m'agradaria subratllar la seva necessitat d'experimentar amb les possibilitats de la veu com a instrument amb una cita en francès d'un altre club en el qual va tocar pocs dies abans : “Pour la suivre, mieux vaut être bien accroché car elle aime emprunter des sentiers escarpés, s'offrir des
chutes libres sans parachute et se faufiler par des interstices dans lesquels il semble impossible de passer”.
I el tema que més em va arribar va ser l'últim, potser perquè estava més lligat que els altres, la melodia no quedava tant fragmentada per les improvisacions. No s'assemblava a res del que havia escoltat abans. Quanta força i sensualitat condensades en una mateixa persona! Per aquesta raó, us afegeixo aquest tema cantat per un cantant també interessantíssim: Michael Buble (pròximament a fonduedidees) xD:
Ara ja fa més d'un mes, Mina Agossi va presentar el seu nou disc “Simple Things?” al Club Jamboree de Barcelona, un disc compost per versions de clàssics i alguns temes propis. La cantant va actuar acompanyada per Eric Jacot al contrabaix i Ichiro Onoe a la bateria.
Mina Agossi és un clar exemple de la cantant de jazz que experimenta amb la pròpia veu aconseguint efectes sonors insòlits i a la vegada, sorprenents. En un primer moment, podem pensar que l'estrany acompanyament instrumental amb el qual actua pot resultar pobre per a l'oïda de l'espectador. Però aquesta peculiar formació subratlla la força d'una Mina sola a l'escenari i permet potenciar la seva veu, que ja de per si, val la pena. Encara així, el grup també es va valer dels solos de cada instrument formant així un trio homogeni i amb una compenetració molt aconseguida.
La cantant francoamericana va ser capaç de captivar el públic amb aquella veu potent i seductora, capaç d'abordar una àmplia tessitura. Les seves improvisacions gairebé delirants em van recordar una mica a la tècnica de l'scat tot i que també hi havia moments que els seus sons em feien pensar en cants ètnics o fins i tot rituals. La seva elegància rau en la seva capacitat de modular diferents sons amb les cordes vocals i també en l'expressivitat que transpira amb el llenguatge corporal. No només té una veu sensual, els seus atípics gestos i fins i tot el seu somriure són importants per a les seves cançons.
He de dir que també em va agradar com es va resoldre el concert: amb una naturalitat distesa i molts tocs d'humor. Hi ha havia una relació molt entranyable entre la cantant i el bateria, que va fer una espectacular actuació tocant a vegades, amb les pròpies mans. La sonoritat del contrabaix, generalment tocat a corda pinçada, també era bastant insòlita.
Per a acabar, m'agradaria subratllar la seva necessitat d'experimentar amb les possibilitats de la veu com a instrument amb una cita en francès d'un altre club en el qual va tocar pocs dies abans : “Pour la suivre, mieux vaut être bien accroché car elle aime emprunter des sentiers escarpés, s'offrir des
chutes libres sans parachute et se faufiler par des interstices dans lesquels il semble impossible de passer”.
I el tema que més em va arribar va ser l'últim, potser perquè estava més lligat que els altres, la melodia no quedava tant fragmentada per les improvisacions. No s'assemblava a res del que havia escoltat abans. Quanta força i sensualitat condensades en una mateixa persona! Per aquesta raó, us afegeixo aquest tema cantat per un cantant també interessantíssim: Michael Buble (pròximament a fonduedidees) xD:
