Aprofitant aquesta tarda d'absoluta tranquil·litat, he volgut penjar els últims tres quadres d'aquest any, dels quals no deixo d'estar bastant orgullosa. Com podeu veure, ha sigut un any on el que més he pintat és el tema de la parella. Irene! esperem que pengis el teu fabulós quadre de la finestra. A mi m'agrada moltíssim.

[...]

Mirad el vasto coro de las nubes,
alertas sobre el mar,
enardecidas reflejar el mensaje
de un sol de junio que abrasado convoca
a una sangre común con su luz despiadada.
Embebed en vuestra cabellera el rojo ardor de los besos inmensos
que se deshacen salpicados de brillos,
y destelle otra vez, y siempre, en vuestros ojos el verde piafador de las playas,
donde un galope oculto de mar rompe en espumas.
Besad la arena, acaso eco del sol, caliente a vino, a celeste mensaje,
licor de luz que en los labios chorrea
y trastorna en la ebria lucidez a las almas,
veladoras después en la noche de estrellas.

¡Ah! Amigos, arrojad lejos, sin mirar, los artefactos tristes,
tristes ropas, palabras, palos ciegos, metales,
y desnudos de majestad y pureza frente al grito del mundo,
lanzad el cuerpo al abismo de la mar, de la luz, de la dicha inviolada,
mientras el universo, ascua pura y final, se consume.

Vicente Aleixandre.


Estava a l'autobús, ahir, llegint aquest poema, i de sobte m'esperava aquest cel rere la finestra, com si s'hagués posat d'acord amb el poeta per fer-nos arribar el seu missatge...

És o no és un crit aquest cel, aquest poema?

En el proceso de creación de un texto literario interviene, sobre todo, el deseo de emplear determinados recursos de la lengua (metáforas, comparaciones, paralelismos...).

O això diu un llibre de text de literatura de la ESO. Confesseu, va! Sé que si escriviu és només per l'irrefrenable desig d'emprar determinats recursos de la llengua. Determinats. Espera, anem a veure... Sí, en el primer vers posaré una metàfora, i el segon i el tercer seran paral·lels (verb-subjecte-complements o subjecte-verb-complements? Això encara m'ho he de pensar). Al quart hi haurà una comparació ("dientes como perlas", si pot ser) i al cinquè un quiasme. I no ens oblidem de la sinestèsia, per favor!

Sí, sens dubte, això és el que pensa un poeta abans d'escriure un poema. Oh, quina fam de metàfores!

¿Es pensen que les metàfores es planegen, i que quan repeteixes una paraula perquè sona bé estàs pensant: "mira que bé, vaig a fer una anàfora" i que quan et dóna per dir "blau silenciós" és només per ajuntar el sentit de la vista amb el de l'oïda perquè un futur estudiant amb llapis a la mà subratlli aquest vers i anoti al marge: "sinestèsia"?

Odio els noms dels recursos estilístics. Una cosa tan natural no hauria de tenir nom. No s'hauria de buscar i catalogar. Si tu no la penses quan l'escrius, per què algú l'ha de pensar quan la llegeix? Bé, en fi, deu ser que no sóc una dona de recursos.

Sort que la Wislawa m'entén quan diu:

Por ejemplo, cuando en mi poema sobre el yeti dicen que se trata de Stalin, o cuando intentan analizar qué simboliza una piedra. ¡Nada! El yeti es el yeti, y la piedra es una piedra. Hay una costumbre excesiva de leer entre líneas, de buscar mensajes secretos. Mi poesía no esconde nada. El día que quiera criticar a los gemelos Kaczynski, los llamaré por su nombre, no los compararé con Rómulo y Remo.

I això és el que ha passat quan he posat "recursos estilísticos" a Google-imágenes xD:


D'acord, ja està, desfogament realitzat :)

… clona’t!

El nostre Uri s'ha passat una setmana sencera entre cables, ordinadors, i màquines rares amb les que tenia dret a manipular. Esperem que no li surti fum pel cap després de tantes hores enganxat a la corrent i a la pantalla, i que tingui ganes de passar 4 dies a València sense cables, ordinadors, ni cachibaches varis.:D:D, potser una mica menys excitants però sort que té les piles carregades i jo també vinc carregada d'energia. Per això no hem de patir.
Ens veiem d'aquí 4 dies!! Un petó!